Com vam dir a l’anterior itinerari realitzat pels Aiguamolls de l’Empordà, aquest parc natural designat l’any 1983 va tenir una lluita molt important per tal de protegir-lo de la construcció d’un espai edificat i turístic com és Empuriabrava, que es pretenia dir Port Llevant.

Aquesta lluita duta a terme des de finals dels anys 70 fins l’any de la creació del parc, i que ha tingut continuïtat des de llavors amb la protecció d’altres àrees de la comarca de l’Alt Empordà té dos noms propis (amb la col·laboració de molta més gent): a títol personal, el de Jordi Sargatal, primer director del parc, així com destaca el de la IAEDEN, la Institució Alt Empordanesa per a l’Estudi i la Defensa de la Natura, fundada l’any 1980.

El motiu per recalcar aquest procés és per tenir present que quan caminem per aquest entorn protegit recordem totes les persones que van esforçar-se per protegir aquest espai únic de la plana empordanesa. Aquest fet és més rellevant quan s’hi passeja amb una gran quantitat de persones al voltant que poden alterar la quietud, impedint l’observació i, sobretot, el correcte comportament de les espècies presents.

Igual que en l’anterior itinerari, per arribar-hi es recomana accedir-hi amb cotxe o amb bicicleta, ja que es creuen carreteres força transitades i anar-hi a peu sigui perillós.

Venint des de Figueres, s’agafa l’autovia que va cap a Roses i, a la cinquena rotonda que es troba, s’agafa la segona sortida, direcció Sant Pere Pescador. Un cop s’ha sortit de l’autovia, s’agafa el trencant que hi ha a l’esquerra just abans de la hípica. Aquesta carretera porta directament cap al Cortalet, on hi ha l’Oficina d’Informació del Parc Natural i on es pot aparcar el cotxe, previ pagament. Des d’aquí és l’únic punt per on es pot accedir amb bici als camins del parc (encara que no tots es poden fer amb aquest vehicle).

La ruta que proposem avui és una part de la que no vam poder completar l’última vegada als Aiguamolls i que formava part de la xarxa de camins Itinerànnia. En aquest cas, l’itinerari comença al Cortalet i acaba als estanys del Matà, sent l’anada i la tornada pel mateix lloc, podent fer aquesta ruta en unes 2-3 hores, si es para a cada aguait i prat cercant els ocells que hi viuen o hi paren durant la seva migració (en funció de l’època de l’any).

Com que és un camí pla, no hi ha problema de fer aquest itinerari amb canalla. També recomanem portar una guia de natura i prismàtics. Aquí és molt més important portar-los que en altres rutes, ja que els ocells no es solen veure d’aprop.

La vegetació d’aquest ambient és principalment de ribera, amb arbres com freixes (Fraxinus angustifolia), pollancres (Populus nigra) i àlbers (Populus alba) com els més abundants, encara que també es poden observar oms (Ulmus minor) i verns (Alnus glutinosa). Entre ells, i en un estrat inferior, no és estrany trobar exemplars d’arç blanc (Crategus monogyna), d’esbarzers (Rubus ulmifolius) i d’heura (Hedera helix).

Aquesta vegetació ressegueix el rec Corredor, que porta cap a l’estany de la Massona, i també es troba al voltant de l’altre gran estany que es pot observar en aquest itinerari: el del Cortalet, just al costat de les oficines del parc. Per arribar-hi s’ha de passar de llarg de les oficines i creuar per una passera de fusta.

Nosaltres hi vam veure poca cosa, concretament ànec collverd (Anas platyrhynchos), fotja comuna (Fulica atra), esplugabous (Bubulcus ibis), tortugues de Florida (Trachemys scripta) i, una mica més lluny, alguna cigonya (Ciconia ciconia), animal omnipresent al llarg de tot el recorregut. Tornant cap a l’inici del camí que porta als estanys del Matà i passant altre cop per davant les oficines, vam poder observar ocells acostumats a zones humanitzades com el tudó (Columba palumbus) i el pardal comú (Passer domesticus).

Per iniciar el camí que porta al Matà, hem de tornar per on hem vingut i agafar el camí amb una tanca de fusta, que impedeix el pas de les bicicletes. En aquest primer tram és on vam poder observar els grans arbres i arbustos de ribera mencionats abans, així com plantes típiques d’ambients humits com el lliri groc (Iris pseudacorus) i diversos joncs i bogues (gèneres Juncus i Typha). Entre aquestes plantes no és estrany trobar abelles, borinots i papallones (com la Vanessa atalanta) passant de flor en flor, així com teranyines que delaten la presència actual i passada de diverses espècies d’aranyes. Tampoc ens ha de sorprendre la quantitat de mosquits i crancs de riu americà (Procambarus clarkii) que pot haver-hi, per la presència de masses d’aigua, ni el cant de les granotes, principalment de granota verda (Pelophylax perezi – aquest és el cant) i reineta (Hyla meridionalis – aquest és el cant), que para quan ens hi acostem massa.

Al llarg d’aquest recorregut trobem dos aguaits més, el de les Gantes, a mà esquerra i que permet veure l’estany del Cortalet des del darrere, i el de les Daines, a mà dreta i més alçat, on es poden veure els nius de les cigonyes (de fet, just davant i a l’esquerra de l’aguait hi ha un niu molt proper). En aquesta part del camí, on hi ha els arbres mencionats al principi, és fàcil escoltar (encara que més difícil de veure) petits ocells cantaires com el gafarró (Serinus serinus), el rossinyol bord (Cettia cetti – més lligat a ambients humits), la merla (Turdus merula), la cadernera (Carduelis carduelis) o el rossinyol (Luscinia megarhynchos), mentre que a les zones humides observables des dels aguaits vam poder observar un agró blanc (Egretta alba) i diversos cames llargues (Himantopus himantopus).

Més endavant, trobem una petita edificació a l’esquerra, la Bomba, des d’on es pot veure una zona pradenca que ens acompanyarà quasi fins arribar a l’estany de la Massona i al seu corresponent aguait. Aquesta edificació té la particularitat que la seva teulada és una latrina de geneta (Genetta genetta), ja que aquesta espècie sempre fa els excrements al mateix lloc, com a mètode per marcar territori. En aquests prats vam poder observar un agró roig (Ardea purpurea) i un parell de cueretes grogues (Motacilla flava) voleiant entre les herbes i les flors, com les del ranuncle sard (Ranunculus sardous).

Un cop s’arriba a l’estany i l’aguait de la Massona (des d’on no vam observar masses ocells, i cap diferent dels que ja havíem vist), el camí gira a la dreta, passant per sobre d’un pont i d’una tanca que impedeix el pas de bicicletes (del mateix tipus que hi ha a l’inici del recorregut), i que acaba portant a l’estany del Matà, on s’acaba el recorregut (és on vam començar l’anterior) i on vam poder observar diverses espècies que no havíem vist anteriorment, com el xarrasclet (Anas querquedula), l’ànec griset (Anas strepera), el trist (Cisticola juncidis), el corriol gros (Charadrius hiaticula), l’ànec cullerot (Anas clypeata) i l’oca vulgar (Anser anser), acompanyats de diverses sargantanes (Podarcis liolepis) i els omnipresents cavalls que hi pasturen habitualment.

L’inconvenient que va tenir fer aquesta ruta va ser que es tractava d’un dia festiu i estava ple de gent, amb molt nens i nenes que feien massa soroll, impedint la tranquil·la observació de les aus als aguaits (ens vam trobar forces fotògrafs que marxaven malhumorats d’aguaits plens a vessar i massa sorollosos).

Creiem que, des de l’administració, s’hauria de gestionar o mesurar aquest comportament, ja que pot ser contraproduent per a molts visitants. L’excés de gent pot ser un problema per a les espècies que viuen a l’entorn. També cal recordar que el bon comportament és un fet que depèn de nosaltres i, per tant, hem de ser conscients de visitar aquests espais respectant el propi medi i a les altres persones.

Volem destacar la poca quantitat d’espècies que es van poder observar, ja que a la primavera les espècies hivernants han marxat i el nombre d’exemplars baixa. Per aquest motiu sempre recomanem visitar les zones que proposem en diferents moments, per veure com canvien les plantes i els animals.

Si la zona us agrada i l’acabeu visitant, no oblideu dir-ho a les xarxes socials mitjançant l’etiqueta #RutaCreatiBio, acompanyat de les fotos que hàgiu fet, tant dels paisatges, com de les espècies.