El primer cop que vaig fer la muda, no sabia què m’estava passant. Només tenia deu dies de vida i estava enganxada a la meva mare quan vaig notar una sensació d’opressió. Era com si el meu cos no hi cabés, com si estigués tibant per sortir d’ell mateix. Em vaig espantar molt perquè en els primers dies havia sentit a parlar d’una estranya malaltia que teníem els crancs de riu i pensava que la tenia jo. Vaig veure que tots els meus setanta germans també es trobaven en la mateixa situació, cosa que em va posar encara més nerviosa. Pensava que tots teníem la malaltia i que moriríem aviat. Que equivocada estava!

La mare ens va treure de dubtes i ens va calmar. Al veure la nostra cara de pànic i confusió va entendre què ens passava i ens va dir que estàvem experimentant la primera muda. La muda? I què és això?, li vam preguntar. Ella ens va explicar que els crancs de riu som uns animals dins del grup dels artròpodes, com les formigues o les aranyes, i una de les característiques principals que tenim és que la part externa del nostre cos està envoltada per un exoesquelet, és a dir, una cuirassa dura que protegeix el nostre interior. Però, com que aquesta cuirassa és dura i rígida, no creix com la resta del cos, de manera que l’hem de canviar de tant en tant. I aquest procés és la muda.

Saber que no ens estàvem morint ens va tranquil·litzar, almenys a mi. Però em va fer plantejar tota una sèrie de dubtes que vaig voler preguntar a la mare. Què passaria si no volguéssim fer la muda? I un cop ens hem tret la cuirassa vella, què passa? Ella em va mirar i em va dir que, si no fèiem la muda, moriríem per la pressió del nostre cos que creix, i que un cop ens havíem tret la cuirassa vella, havíem d’esperar una bona estona perquè es tornés a formar la nova. Jo, insistint, vaig preguntar que quan tardava en completar-se la muda. Ella va tornar a contestar, aquest cop amb veu irritada, que hores en treure la vella i dies en formar-se la nova. El que no em va dir és que l’estona que encara no teníem la nova i la vella ja era fora, érem molt vulnerables, perquè érem totalment tous.

Ho vam aprendre per la via dolenta, ja que mentre tots fèiem la muda i la mare va desaparèixer (no la vam tornar a veure mai més), molts dels meus germans van ser menjats per un cranc mascle. També va ser el moment que vam aprendre que els crancs adults podien menjar crancs més joves. Jo vaig escapar-me perquè inconscientment m’havia amagat per fer la muda. La veritat és que va ser instintiu, però em va salvar la vida. Després, a mesura que vaig anar creixent, vaig aprendre que el millor era quedar-se a la vora del riu, però això tenia l’inconvenient de fer-nos vulnerables a animals terrestres.

Aquell primer any vaig mudar vuit vegades la meva cuirassa. Suposo que ens passa a tots els crancs: que creixem molt ràpid el primer any i després ho fem més a poc a poc. Perquè a partir del segon només vaig mudar un o dos cops a l’any. Tot i fer-ho menys vegades, el procés no estava exempt de perill: al ser cada cop més grossa, costava més passar desapercebuda quan canviava la cuirassa. De fet, un cop vaig haver de fugir corrents d’un senglar que se’m volia cruspir. Tova com estava, em va costar moure’m i em va arrencar un parell de les deu potes que tenim els crancs. Vaig escapar-me pels pèls posant-me sota una pedra. El més curiós d’aquell incident és que, amb el temps, les potes m’han tornat a créixer. Potser no són tan grans com abans, però ja no vaig coixa.

Una altra anècdota que em va passar amb la muda està relacionada amb el fet que durant el procés de muda som tous, com ja he dit abans, i qualsevol pressió que es fa sobre el nostre cos queda fixada per sempre. Com les altres vegades, estava tranquil·la a la vora del riu, mig amagada, quan va venir un altre cranc a ocupar el meu lloc. Vaig dir-li que no, que aquell era el meu, però ell em va agafar l’abdomen amb les seves pinces i em va apartar. Per culpa d’aquesta pressió, des de fa uns anys tinc un parell de enfonsaments al cos. La nova cuirassa es va adaptar a la forma que havien deixat les pinces i es va endurir així, deixant-me mal formada.

La veritat és que m’agrada pensar en aquestes anècdotes cada cop que neixen els meus fills. Després de passar per la violent còpula per culpa dels mascles, que em giren boca amunt i em posen un sac amb l’esperma a la panxa, que en diuen espermatòfor, tenir la tranquil·litat de fecundar més tard els ous i d’incubar-los sola, en un lloc amagat i ben oxigenat, és un moment de relaxament i de recordar altres èpoques.

Em va espantar la seva actitud el primer any que em vaig aparellar, quan tenia tres anys, però amb el temps t’hi acabes acostumant. I tot s’oblida quan veus néixer els petits crancs totalment formats i que tenen tota la vida per davant. Almenys sembla que hi hagi certa esperança de cara al futur, perquè amb la malaltia coneguda com a afanomicosi no n’hi ha molta, i encara menys si segueix havent-hi els crancs invasors.

Però nosaltres aquí seguirem fins que no hi hagi més remei, esperant algun tipus de miracle i recordant tranquil·lament tots els moments que hem viscut.

Informació relacionada:

• El cranc de riu i l’afanomicosi
• Una vida amb el cranc de riu
• Fotografies
• Il·lustracions