Quan em vaig quedar quiet estava força marejat. Portava molta estona donant voltes i voltes sense parar, movent-me d’un lloc a un altre, fins que vaig arribar aquí. Des de llavors, estic intentant entendre on sóc. Sé que estic flotant en alguna banda, però no sé a on. Tot és fosc i no veig els límits del medi que m’envolta. Sembla infinit.

De cop, sento una veu de lluny. Em mantinc en silenci mentre intento interpretar el que diu. Quan la veu és a tocar, per fi l’entenc:

• No desesperis i busca la llum. El teu entrenament està a punt de començar.

El meu entrenament? Però, què diu? A més, no hi ha cap llum. La veu segueix dient el mateix, una i una altra vegada. Per molt que contesti, no canvia, repeteix la mateixa frase tota l’estona. Al final em canso i deixo de prestar-li atenció. Decideixo posar-me a dormir mentre floto per aquesta immensitat.

Una llum m’ha despertat. Primer pensava que es tractava d’un somni, però a mesura que augmentava la seva intensitat, he vist que era real. Estic veient com s’acosta i començo a donar-me compte que és quelcom més gran que jo. Decideixo quedar-me quiet, esperant que s’apropi. La llum pertany a un organisme arrodonit, amb pèls a la seva superfície. Em toquen i m’empenyen. Alguna cosa em diu que he d’entrar a l’organisme.

Després de lluitar una bona estona, aconsegueixo arribar a la superfície de l’organisme. Veig que hi ha uns panys i sóc capaç de desbloquejar-ne un. Dins de l’organisme tot és fosc. Noto que hi ha alguna cosa que em segueix. La toco i em crema. De cop, em trobo envoltat per aquestes coses. Són com boles que intenten enganxar-se a mi. Les faig fora com puc i em moc cap a l’interior de l’organisme. Les boles em segueixen i les vaig apartant tota l’estona, fins que una explota. Donant-me compte de com ho he fet, les exploto totes i em quedo més tranquil. Però al cap d’una estona, n’apareixen més. No tinc temps per petar-les, perquè l’organisme explota i perdo el coneixement.

No sé quant de temps ha passat, però estic en un altre organisme. El medi és més dens aquí. Torno a sentir la veu:

• Has superat el teu entrenament. Ara et toca lluitar de veritat. Elimina els enemics i reuneix-te amb els que són com tu.

No entenc a què es refereix, però abans ha encertat amb el tema de la llum. Noto que m’estic movent cap a una banda, com si em xuclessin. Xoco contra una espècie de paret. Veig que torna a haver-hi un d’aquells panys que havia vist abans. L’aconsegueixo obrir i travesso la paret. A dins em trobo amb més boles que cremen, però n’hi ha moltes més que abans. M’obro camí fent-les petar com he après. Em sento més àgil i més fort. Fàcilment arribo a una altra paret i, sense dubtar-ho, obro els panys. Surto en una espècie de conducte on tot va molt ràpid. Quan em desenganxo de la paret, la corrent se m’emporta, però hi ha una cosa que m’atura.

• Agafa’t aquí.

Miro a qui m’ha parlat i veig una còpia de mi mateix. La veu tenia raó, penso per a mi mateix: n’hi ha que són com jo. D’aquesta manera, dedueixo que tots els que em volen atacar són els enemics. Però abans que assimili aquesta veritat hi ha una altra explosió.

I així transcorre la meva vida el temps següent. Després de cada explosió, es repeteix el procés. Trobo una paret que obro, trobo boles que peto i entro en un conducte per on em moc entrant a parets i petant més boles. Per sort, ara sóc més fort i puc atacar a més parets, boles i altres coses més grans que trobo, però també estic acompanyat, així que si un de nosaltres no pot sol, els demés l’ajudem.

Poc a poc anem movent-nos a més llocs i atacant més parts, fins que, en un organisme concret, tot para i no trobem més enemics. Tot està calmat, la corrent se’ns emporta per dins dels conductes, però les parets s’obren sense haver de desbloquejar els panys i no hi ha boles ni res que ens ataqui. Només hi ha excepcions en algunes zones, així que decidim no acostar-nos-hi. Ens mirem, somriem i ens felicitem. Hem guanyat. Ens hem fet més forts i més nombrosos i hem aconseguit guanyar als nostres enemics. Ara ja podem estar tranquils. Hem acabat amb l’organisme final.

Al mateix lloc, però des de fora de l’organisme final, uns pares ploren pel diagnòstic del seu fill. No entenen com ha pogut passar. El doctor s’acosta i els hi explica:

• El retràs mental del seu fill no és genètic, sinó que prové de la ingesta de mercuri. Com han comentat, vostès mengen molt peix i marisc i s’han fet anàlisis recentment que mostren una elevada acumulació de mercuri en aquests aliments. El mercuri es transmet en forma de metilmercuri per la cadena tròfica: s’acumula al plàncton, aquest a l’animal que s’alimenta del plàncton i així successivament fins que arriba als humans. A més, a mesura que puja per la cadena tròfica, hi ha més concentració. En certa concentració, el metilmercuri provoca danys neurològics en infants. Em sap molt de greu. Si volen culpar algú, han de culpar a qui es dedica a tirar contaminants al mar, que som tots. El seu fill és una víctima més: hi ha moltes espècies afectades i molts problemes de salut i ecològics.

Els pares miren al doctor, conscients del que pretén amb les últimes frases. Decideixen marxar amb la idea de lluitar per uns mars més nets, perquè cap nen més pateixi els efectes de la contaminació, ni cap organisme més.

Informació relacionada:

• El nostre impacte sobre la posidònia
• El mar i la societat
• Fotografies
• Il·lustracions