La veritat és que aquell dia va ser francament divertit. Es notava que la primavera estava en ple inici i la temperatura de l’aigua havia augmentat el suficient per activar a tots els cavilats d’aquell tram de riu. Els mascles estaven enfeinats buscant petites cavitats que hi havia a la llera del riu i arreglant-les quan les trobaven per convertir-les en els llocs ideals on pondre els ous. I les femelles ens dedicàvem a voltar i observar-los mentre treballaven.

Com cada any, els ànims entre els mascles es van caldejar i van començar les baralles per defensar els llocs de posta o intentar usurpar-los. Hi ha coses que no canvien mai i els mascles tenen una facilitat increïble per voler mostrar la seva força i fer-se veure. Val a dir que això atrau a moltes femelles, enlluernades per la capacitat de protecció que tenen, capacitat que afavoreix que les cries neixin tranquil·lament vigilades pels seus pares.

A mi, francament, no és que aquest sigui el punt que més m’atregui dels mascles. Clar que m’interessa que siguin capaços de protegir els ous i assegurar la supervivència de les cries que podem tenir junts, però la força no ho és tot. Els mascles han de tenir un punt més, han d’intentar convèncer a les femelles d’una altra manera que no sigui per la força: han de mostrar que són vàlids.

A veure, no negaré que m’interessa que els meus gens passin a la següent generació. Però no m’agrada que em forcin, m’agrada que em convencin. I si vull tenir cries amb un mascle, la capacitat de defensar la cavitat on pondré els ous és rellevant, però també busco quelcom més. El que realment m’atrau és el moviment amb el cap que fan, aquella tremolor que desperta els meus instints reproductius i em fa perdre l’oremus per un mascle en concret.

Potser sóc especial com a femella de cavilat o no, però no em preocupa el que puguin pensar les altres femelles o els altres mascles. Cada un és com és. I el mascle pel que em vaig decantar no semblava importar-li la meva manera de ser, cosa que no sempre m’ha passat, i això li agrairé sempre.

Quan em vaig acostar a ell, em vaig adonar enseguida de la química que teníem. La cavitat que tenia no era res de l’altre món, però era adequada com a lloc d’incubació i tenia una pedra perfecta on pondre els ous. Així que vaig començar-hi a pondre’ls, cap per avall, mentre el mascle no perdia detall dels meus moviments.

Poc a poc es va començar a acostar a on era, però l’aparició d’un altre mascle el va interrompre. L’invasor va intentar fer fora a la meva parella, però ell va demostrar que també era prou fort com per intimidar a altres mascles. Només va fer falta que s’abalancés sobre l’invasor perquè aquest fugís i ens deixés tranquils. Quan va marxar, ell em va abraçar, de la manera com ho podem fer els cavilats amb les nostres aletes, i va fecundar els ous que acabava de pondre. Em va fer sentir molt bé, molt a gust.

Després de les diverses hores que vaig estar ponent ous, que en total van ser entre 200 i 300, i que el mascle va fecundar, vaig descansar una estona i vaig marxar de la cavitat. Sabia que les cries estarien en bones mans amb aquell mascle, així que no m’havia de preocupar per res més. L’únic que em va saber greu va ser abandonar la meva descendència, però així som els cavilats: el mascle és el que vigila la posta i s’assegura que neixin les cries.

És possible que aquest comportament costi d’entendre als animals on són les femelles qui cuiden els ous o els embrions, ja sigui soles o amb l’ajuda dels mascles. Potser dóna la sensació que som males mares, que ens desentenem de la nostra descendència. Però s’ha de tenir en compte que la reproducció sempre és cosa de dos i que l’evolució de la vida ha donat lloc a comportaments molt diferents. No necessàriament les femelles han d’estar sempre lligades a la cura de les cries.

Potser hi ha qui sent que som afortunades i podem ser lliures, però en el fons tampoc és això, perquè no podem triar: les femelles de cavilat ponen els ous i els mascles els cuiden, sempre és així. No som com els humans que poden triar qui cuida els fills, si en volen tenir, etc: ells sí que són afortunats per poder decidir. Però els cavilats no som lliures, només tenim un comportament diferent.

Sent sincera, sempre m’he preguntat si els ous que he post al llarg de la meva vida han arribat a néixer o no, si el mascle ha sigut capaç de protegir-los durant els prop de 30 dies que dura la incubació i si els petits peixets, que només mesuren entre 7 i 8 mil·límetres, han aconseguit sobreviure fins a convertir-se en adults.

Aquest pensament no m’ha acabat traient la son. Perquè, un cop fora del període de cria, només m’he preocupat per mi mateixa i per sobreviure. Però sí que és cert que m’agradaria coincidir algun dia amb alguns dels meus fills, si els sé reconèixer, i saber que s’han convertit en cavilats adults i sans. Em sentiria orgullosa de ser mare… igual com es deuen sentir la resta de mares del món animal.

Informació addicional:

• El cavilat, un peix únic a Catalunya
• El projecte de cria del cavilat, un peix d’alta muntanya