Els amfibis són probablement un grup animal peculiar. Per una banda, la seva dependència a l’aigua o als ambients humits fa que generalment siguin difícil de veure’ls en molts entorns que no reuneixen les condicions apropiades. Per l’altra banda, el fet que estiguin tant lligats a aquests ecosistemes fa que moltes espècies hagin sofert importants regressions a Catalunya als canvis ocasionats en el seu hàbitat.

Però si ja aquests fets són remarcables de per sí, avui hem volgut apropar-vos una espècie ben interessant. Es tracta del tritó de Montseny (Calotriton arnoldi), l’única espècie de vertebrat endèmica de Catalunya i viu solament al massís del Montseny. Aquesta espècie es va descriure al 2005, quan els investigadors van descobrir que no eren poblacions del tritó pirinenc, cosa que es pensava inicialment, sinó que es tractava de poblacions d’una altra espècie diferent.

Tenint en compte que els exemplars solament viuen en el massís del Montseny, es categoritza com una espècie en perill crític dins de la categoria a la UICN ja que la seva àrea de distribució té uns 25 km2, cosa que la converteix en vulnerable de qualsevol canvi o pertorbació que es pugui produir en el seu hàbitat. Aquest fet juntament amb la baixa quantitat d’individus salvatges que hi podria haver (es  creu que actualment hi ha entre 1000 i 1500 exemplars) la converteix en, possiblement, una de les espècies d’amfibis més amenaçades del món.

Per aquests motius i tenint en compte que es tracta d’un endemisme, es va impulsar des de la Unió Europea un projecte LIFE per conservar aquesta espècie. Es va iniciar un projecte de cria en captivitat al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrusa (que és l’entitat que coordina tot el projecte de forma general), al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge del Pont de Suert i al Zoo de Barcelona.

L’objectiu és augmentar l’àrea de distribució de l’espècie aconseguint que aquesta ocupi altres llocs aptes segons els seus requeriments, ja que les poblacions actuals semblen mantenir una bona qualitat. A més sense aquest projecte es creu que el futur de la espècie podria estar compromès degut al canvi climàtic, la reducció del flux d’aigua, l’extracció d’aigua per consum humà o, fins i tot, l’entrada de patògens que puguin afectar al tritó.

Exemplar de tritó del Montseny de la població oriental.

Així, la cria comença a Torreferrussa el 2007, i ja al 2010 es fan els primers alliberaments al medi natural. En tot aquest període, han nascut una quantitat superior a 2000 exemplars i d’aquests, uns 700 s’han alliberat en torrents on no hi era present. Per altra banda, el 2012 comença la cria al Zoo, que ha permès alliberar-ne també 34 que, tot i que han estat criats al Zoo, no han nascut allà. Aquest procés és complex, ja que l’efectivitat de la cria pot acabar variant segons la parella. Alguns individus produeixen molta descendència, mentre que altres no en son capaços o produeixen menys ous.

Però això no és tot, ja que com hem avançat al principi de l’article, el tritó del Montseny presenta algunes característiques que la converteixen en una espècie curiosa.  Igual que altres tritons adaptats a viure a la muntanya, com seria el cas del tritó pirinenc, presenta una còpula única entre els amfibis que tenen cua (urodels). En aquest cas, el mascle s’aferra i lliga fortament a la femella amb la cua, mentre li va transferint l’espermatòfor, que és una càpsula que conté espermatozoides. Tot i això, és la cloaca de la femella la que s’introdueix a la cloaca del mascle.

La femella pot guardar aquest espermatòfor que li ha donat el mascle durant un bon temps, possiblement com a forma d’adaptació a uns entorns fràgils i canviants com són les basses i llacs de muntanya. Un gran exemple d’aquesta impressionant capacitat es va donar al centre de Torreferrussa, on una femella va mantenir l’espermatòfor durant 8 mesos i, fins i tot, va aconseguir pondre ous fèrtils que es van desenvolupar correctament.

La femella pon després els ous amagant-los sota pedres i cavitats dins de l’aigua. La posta pot consistir en una cinquantena d’ous esfèrics, amb una mida de quatre mil·límetres de diàmetre. Les femelles dipositen cada un dels ous de forma individualitzada i després els abandonen.

Cap dels progenitors vigilarà la posta, de forma que aquesta espècie no presenta cura parental durant el desenvolupament dels petits tritons. El fet de que la posta es realitzi en llocs amagats és un tret distintiu de moltes espècies que no presenten cura parental, una de les formes de maximitzar la possibilitat que sobrevisquin és dificultar la feina als possibles depredadors.

Aproximadament unes sis setmanes després de la posta (encara que aquest període pot variar segons la temperatura de l’aigua), en surten unes larves de color blanc i d’una mida aproximada de 10 mm, que viuen sota pedres i la fullaraca que hi ha dins dels torrents amagant-se d’amenaces externes. Aquestes larves es desenvoluparan fins arribar a adults, en un procés que, un altre cop, depèn de la temperatura de l’aigua. Però generalment, fins als 4 o 5 anys, els individus no són madurs sexualment i no es podran reproduir.

Com hem pogut observar, el tritó del Montseny és una espècie particular i té un valor afegit com a endemisme no sols de Catalunya, sinó del Massís del Montseny. A més, el seu descobriment relativament recent tot i ser una espècie present des de fa temps és un exemple clar de com els processos de separació o aïllament d’individus (en aquest cas de forma física per el massís) porten a processos d’especiació que marcaran les diferents línies evolutives que han portat a que les espècies que habiten el nostre planeta siguin com són.

Informació addicional:

• El joc de descobrir el tritó del Montseny
• Les adaptacions del tritó del Montseny