Avui us parlarem de la trenca (Larus minor), un peculiar ocell d’un 20 centímetres que es distingeix per tenir el dors i el cap grisos, el pit rosat i una mascara facial a la cara de color negre que el fan inconfusible. Podeu imaginar que si dediquem un mes sencer a parlar d’aquesta espècie, és perquè, com la totes les altres espècies que tractem en les nostres monografies, són espècies que requereixen d’un pla de conservació o de recuperació. Aquests plans solen diferenciar-se segons l’estat de vulnerabilitat de l’espècie, i en el cas de la trenca, la situació és greu.

Un pla de recuperació consisteix en un projecte de cria  en captivitat i de reintroducció dels individus nascuts d’aquesta forma en el medi salvatge. Però abans d’entrar en detalls d’aquest programa, que serà el tema principal de l’article, volem posar-vos en context sobre la situació de la trenca al nostre territori. Efectivament, es tracta d’una espècie que ha minvat molt en els últims anys: va ser tan dramàtica la situació al 2011-2012, que solament quedava una parella nidificant en tot el Segrià (tot i que més tard, al 2014, aquest número passaria a 4).

Exemplar femella de la trenca

Encara que són moltes les causes de la seva regressió, podem destacar l’alta depredació que té; el desgast que suposa la migració que fa 2 cops a l’any quan passa pel Pròxim Orient; el canvi climàtic que ha alterat el règim estacional i la productivitat dels ecosistemes; la intensificació agrícola que ha provocat la pèrdua del seu hàbitat i l’ús de pesticides. Aquests temes, però, es tracten de forma més explicita en els continguts que veureu al final de l’article.

Per a recuperar les poblacions d’aquesta espècie, com avançàvem al principi de l’article,  s’ha dut a terme una programa de cria. Al 2006 es van començar a extraure ous d’exemplars en llibertat, però, com us podreu imaginar, va sorgir una complicació:  tenint en compte la petita mida de les seves poblacions i la regressió que havien sofert, aquesta extracció s’havia de fer amb compte per no perjudicar la reproducció de les poblacions actuals. No es podien extreure massa ous perquè s’estaria comprometent la viabilitat de les poblacions naturals.

D’aquesta forma, es va optar per extreure els ous d’aquells nius que en tenien més de 5, un número que es considerava òptim pel que fa a la capacitat reproductora de la parella. Aquest número és un compromís entre que un parella tingui molts ous i no poder-los cuidar o que en tingui menys i surtin pocs pollets. Si algun niu havia perdut ous, aleshores es posaven els que s’havien agafat dels altres nius, així es podia millorar la productivitat dels nius que ho necessitaven.

Amb aquesta metodologia, l’impacte sobre la població era mínim, però també era baix el nombre d’ous que es podia obtenir i, per tant, es limitava la capacitat de la cria en captivitat. A més, van aparèixer més problemes després: els polls que es criaven en captivitat tenien el bec de color diferent als dels polls criats de forma natural, ja que l’alimentació no era la mateixa. També el maneig dels ous era complex i un punt delicat.  

Amb tots aquest inconvenients, es va acabar optant per agafar els caganius, és a dir, el darrers ocellets nascut d’una niuada. També es va estudiar la viabilitat per extreure tota la posta sencera d’un niu i quin era el millor moment per fer-ho de forma que s’aconseguís que els adults fessin un altra posta poc després.

Amb tot aquest treball constant, i després d’haver millorat any rere any en la gestió i metodologia emprades, el 2009 finalment es van iniciar les primeres reproduccions en captivitat i reintroduccions a la natura.

Exemplar mascle de la trenca

Avui en dia el projecte de cria té diferents fronts que tenen el mateix objectiu comú: la recuperació de la trenca al nostre territori. Per una banda es reforça la cria en estat salvatge per a que els pares puguin portar endavant el màxim número de cries. Per altra banda, també es realitza la cria en captivitat al Centre de Recuperació de Fauna de Vallcalent. A part d’això, es rescaten aquells polls que no reben prou aliment dels pares, i són criats fins que es considera que es poden tornar a ficar al seu niu.

La conservació de les espècies (igual com succeeix en moltes altres camps de la ciència) es tracta d’un procés integrat que inclou diferents punts o factors a tenir en compte pel seu èxit. Uns punts que depenen del cicle vital i de les causes que han portat l’espècie a trobar-se en un estat vulnerable. S’entén aleshores la rellevància de comprendre aquestes causes i d’adequar la legislació en la mesura que sigui possible, com a mesura complementària a les accions de cria en captivitat o reforçament poblacional a la natura.

Per això, tot i la gran feina que es fa, en general, les poblacions de Lleida seguiran en regressió si no se les ajuda. Les projeccions de futur no són gaire bones ja que la taxa de retorn, és a dir, el número d’individus que tornen després de la migració, no és molt alt (tot i que es fan molts esforços per a que sigui el més gran possible).

D’aquesta manera, queda clar que la migració és un procés clau per la supervivència de la espècie i que, malauradament, no es pot controlar.  Una acció encaminada a controlar-la una mica seria la col·laboració entre països per conèixer les amenaces que ocorren durant els viatges. Però mentre no es faci, l’única tasca que es pot fer és mantenir la població reproductora a Catalunya

Informació addicional:

• Els records d’un ocell migrador, la trenca
• Depredadors de la trenca
• Com és la trenca
• Impactes del canvi climàtic