Els viatges del colom
Primer viatge
“No entenc per què sóc l’escollit. Hi ha coloms que viatgen, però jo no. No m’interessa veure gent de poble, animals salvatges… Són bruts i mal educats. Jo sóc de ciutat.”
Remugant tota l’estona, el colom va seguir el riu fins a l’Oest. A l’arribar va veure una gran quantitat de rius i llacs brillants de color gris fosc amb cercles al mig. Al campanar del poble, un home amb uniforme verd li va treure un paper de la pota. El va desplegar i va començar a maleir i a insultar. El colom es va espantar i va sortir volant. Abans de seguir la ruta, va parar a la vora d’un riu per beure una mica d’aigua. Allà es va trobar amb una tortuga d’estany.
– Jo no beuria aquesta aigua, està bruta. Fuig com jo o moriràs com molts companys meus.
– Oh. Gràcies per avisar.
Agraït, el colom marxà al Nord, on va arribar de nit. Allà el va atendre un home amb l’uniforme marró. Quan li va treure el segon paper, va esbufegar, va murmurar i va tirar el paper al foc.
– Per què portes males notícies? Descansa aquesta nit i ves-te’n demà aviat.
Just abans que sortís el Sol, el colom va marxar al Sud. Mentre volava i gaudia dels boscos muntanyosos del Nord, va sentir uns sorolls peculiars. Va baixar cap als arbres i va veure un ocell fosc amb la cua estarrufada.
– Perdona, però què fas?
– No molestis, estic intentant atraure una femella. En queden poques perquè els de ciutat com tu feu molt soroll i heu fet marxar molts galls fer.
El colom va aixecar el vol, molest, i va seguir cap al Sud. Quan va arribar als boscos humits típics, va parar per beure aigua a un riu, però es va apartar al sentir un soroll.
– Ni caçar una au de ciutat… – digué un mustèlid sortint d’una mata. – Maleïts visons americans invasors que ens han fet emmalaltir. Estem morint tots els visons europeus. Fuig abans que et mengi un visó americà.
El colom va marxar i va arribar al poble al migdia. Un home amb l’uniforme negre li va treure el paper que li quedava. Va llegir-lo, el va deixar a la taula i va marxar, deixant al colom sol. Veient que l’home no apareixia, va decidir tornar a casa.
“Quina alegria tornar. Tot i que he de reconèixer que el viatge no ha sigut tant dur com pensava. Almenys els paisatges eren macos.”
Segon viatge
“De debò? Un altre cop he de viatjar? És que ja està bé!”
Quan el colom va arribar a l’Oest, l’aigua dels llacs i rius era més fosca i hi havia moltes tortugues mortes, cosa que el va preocupar. Va localitzar ràpidament el campanar. L’home de verd li va treure el primer paper i, després de llegir-lo, cridar i maleir, el va apuntar amb una escopeta. El colom va fugir volant cap al Nord.
Allà, l’home de marró el va rebre i li va treure el paper. El va obrir, el va llegir i va mirar al colom.
– Altre cop? Si us plau, torna volant a la capital abans que m’enfadi més per les males notícies que portes.
El colom li va fer cas i va marxar al Sud, esperant sentir el peculiar cant dels galls fers. Però només va escoltar el vent que enlairava a un espectacular trencalòs.
Al Sud, l’home de negre li va treure l’últim paper. L’home va desaparèixer i el colom va marxar. Mentre sobrevolava els boscos humits del Sud, va veure que un visó americà perseguia un ratolí.
– Sóc l’últim que queda. Què fareu sense menjar? – digué el ratolí.
– Alguna cosa trobarem – contestà somrient el mustèlid, abans de cruspir-se el ratolí.
El colom va tornar cap a casa, pensatiu. “Tortugues mortes als rius i llacs de l’Oest, boscos silenciosos al Nord i visons americans que netegen els boscos humits del Sud. Això no és normal. Per sort, a la ciutat no passa.”
Tercer viatge
“Va, home! En tres anys, tres viatges iguals! En un dia he de tornar a ser aquí? Amb tots aquests paperots que pesen tant, voleu que torni en un dia?! Esteu sonats!”
Abans del migdia el colom ja era a l’Oest. L’aigua ara era quasi negra i un núvol es movia per sobre. Va resultar ser una munió de mosquits que el van crivellar a picades. Quan va arribar al campanar, tot el cos li picava i no parava de rascar-se. L’home de verd li va treure un dels papers i, quan el va llegir, va cridar d’alegria.
Sense entendre la reacció, el colom va marxar cap al Nord, però es va trobar una tempesta que el va portar a unes valls profundes, on va sentir un so familiar: els galls fers. Content d’haver trobat els ocells del Nord, va visitar l’home de marró a mitja tarda. Li va treure un paper també amb força, va somriure i li va donar aigua i menjar.
– Gràcies. Menja i beu, que encara tens un bon tros i no fas bona cara.
Notant-se cansat, es va dirigir com una bala cap al Sud, on va arribar al capvespre, aterrant malament i caient a terra. L’home de negre va anar corrents a agafar-lo i el va deixar sobre la taula, mentre li treia amb cura l’últim paper. Va llegir-lo i li va fer un petó al cap.
– Au, vés cap a casa. Vola, amic.
Amb l’ajut de l’home, el colom va començar a volar, però va caure al límit del bosc. Sense temps per aixecar-se, un visó americà se’l va menjar. Al dia següent, l’home amb uniforme negre va trobar les restes del colom missatger. Va sospirar.
– Seràs l’última víctima dels errors de l’ésser humà. Sé que la governant veu les coses diferents ara. Descansa, ja has complert la teva missió.
Informació relacionada:
0 Comments