“És una animal? És una rata? És una llúdriga? No! És SuperVisó!”.

Mmmm no, no m’agrada. Sembla que sigui l’encarregat de vigilar els treballadors d’un magatzem. Vaja, que sona a supervisor. Nom descartat.

Provem això: “No és un humà, ni és un animal qualsevol: és Visó!”.

No, tampoc. A part que hi ha algú que em podria confondre amb el Visió de Marvel, no queda clar quin tipus de visó sóc…

No hi ha manera. No trobo el meu nom de superheroi, la veritat. Bé, de superheroi o de supermalvat, però això és un tema que tocaré més tard.

Realment sóc un visó americà, un mustèlid de color marró/negre (encara que hi ha exemplars grisos o inclús blancs) i amb una taca blanca al llavi inferior (no sempre present). Com el nostre nom indica, som d’Amèrica, concretament del nord d’Estats Units i Canadà. Algú es preguntarà com vam arribar a Europa i la resposta és ben senzilla: com que es fan abrics amb les nostres pells, algunes persones van decidir construir granges a diferents punts del món on ens tenien tancats, i un dia ens vam escapar.

Vol dir això que ara campem lliurement pel territori europeu com a venjança? Doncs no. Per molt que estigui parlant, no tenim la consciència suficient per fer atacs premeditats d’aquest tipus. Nosaltres vivim en zones on no hauríem de estar-hi per un cúmul de despropòsits: en alguns llocs, uns il·luminats ens van alliberar, com a Galícia, sense saber quines eren les conseqüències dels seus actes (ha sigut pitjor el remei que la malaltia), en altres llocs, com aquí, a Catalunya, ens vam escapar de dues granges, quan una es va cremar i l’altra s’estava reconstruint. Això i la falta de depredadors i competidors fa que siguem tant abundants i causem tant d’impacte.

Però no som uns animals malvats. Nosaltres només intentem sobreviure a un nou ambient i, de retruc, estem causant uns efectes que estan canviant els ecosistemes europeus. Per exemple, com som més grans i adaptables que el visó europeu, l’estem arraconant en zones de Navarra i La Rioja. Però només és el resultat de les accions que fem per sobreviure.

He dit que som més adaptables que el visó europeu, i que altres mustèlid també. Explico perquè ho som: si d’una granja s’escapen 100 individus, la majoria es moriran, però els pocs que sobrevisquin seran capaços de prosperar, perquè la pressió que hauran rebut per adaptar-se serà molt gran. I aquesta pressió ha permès que tinguem un seguit de característiques que fan augmentar les nostres poblacions de manera molt ràpida.

Per començar, podem sobreviure en ambients contaminats i degradats. Això ja és una diferència respecte els visons americans que viuen a Amèrica del Nord (recordo que és el nostre lloc d’origen): ells són indicadors de bona qualitat ambiental, és a dir, no toleren la contaminació. En canvi nosaltres la tolerem, ens hem adaptat. Un punt a favor de les nostres capacitats.

Podem alimentar-nos d’un gran ventall d’espècies. No som primmirats i mengem de tot. Tot i que ens movem principalment per ambients aquàtics, no li fem fàstics a res. A més, amb la gran presència de cranc de riu vermell, una espècie també americana i que es considera invasora (com nosaltres), tenim una font quasi inesgotable d’aliment.

Només podríem tenir un competidor, el visó europeu. I on coincidim amb ell, som superiors. Aquí a Catalunya, només ens pot fer ombra la llúdriga, amb qui compartim hàbitat i part del menjar (encara que la llúdriga és molt més selectiva, menjant principalment peix). I què hem fet per no competir amb ella directament? Doncs quan els territoris coincideixen, nosaltres canviem el nostre habitual horari nocturn per sortir a caçar i mengem menys peixos, així no ens veiem i no competim pels recursos. Un altre punt a favor nostre, i bastant important, la veritat.

També som capaços de moure’ns moltíssim: fins a 20 quilòmetres al dia. Imagina el desplaçament que fem en proporció a la nostra mida. És més, a Escòcia es va trobar un visó americà que va arribar a recórrer 120 quilòmetres. És espectacular inclús per a nosaltres. Tot i això, la població catalana segueix aïllada. Encara que ocupem una gran extensió de territori, no hem aconseguit contactar amb les altres poblacions espanyoles. Amb qui molt probablement no contactarem serà amb les franceses, ja que els Pirineus actuen com a barrera. Algun punt dèbil havíem de tenir: no ens agrada pujar tant amunt.

La reproducció és l’últim punt fort que tenim: podem adaptar el nombre de cries segons els recursos, l’edat i la densitat. Així ens podem expandir encara més ràpid.

Aquests trets fan que siguem una espècie ultra-adaptable, capaç de sobreviure en moltes condicions diferents. S’entenen ara els motius del nostre èxit? Realment ens podríem considerar un anàleg dels superherois humans, en versió animal. Per aquest motiu buscava un nom al principi, però no me n’ha convençut cap.

Tot i això, alguns humans ens veuen com a supermalvats. Aquest és un motiu per voler exterminar-nos? No és culpa nostra. Nosaltres no tenim intenció de fer mal. L’evolució de la vida ha donat casos en què una espècie desplaça a una altra. Podríem dir que és llei de vida. Només perquè, en aquest cas, la nostra presència a Europa (i a molts altres llocs, també s’ha de dir) és forçada, s’ha d’intentar corregir aquests canvis a través de la nostra eradicació?

Entenc perfectament que es vulguin mantenir els boscos, prats i altres ambients naturals tal i com són o com eren, intentant protegir totes les espècies en perill, però la vida és un canvi constant. No hi ha res immutable.

Ara, si la majoria d’humans creu que el que s’ha de fer és eliminar-nos, esperem que es faci de manera efectiva, que no se’ns allargui el patiment. I que es faci en base a criteris lògics, sense deixar-se endur per sentimentalismes com els dels il·luminats que ens van deixar anar a Galícia, o se’n patiran les conseqüències.

Informació relacionada

• La gran capacitat reproductiva del visó americà, una espècie invasora
• La gestió del visó americà
• Il·lustracions
• Fotografies