El Guadalquivir és l’únic riu navegable de la Península Ibèrica actualment, en el seu tram entre Sevilla i la seva desembocadura a l’oceà Atlàntic. Neix a la Serra de Cazorla i creua Andalusia de nord-est a sud-oest, amb una longitud propera als 700 kilòmetres.

La seva extensió i el fet que sigui un riu cabalós han fet que tingui una importància econòmica rellevant per les zones que discorre, aprofitant la seva aigua per un gran nombre de conreus i per nombroses preses hidroelèctriques.

A més, les seves aigües acaben donant lloc a un dels hàbitats humits més impressionants d’Espanya, les Marismas de Guadalquivir, on s’hi troba el Parc Nacional més emblemàtic de l’estat: Doñana.

L’itinerari que proposem avui, a part de transcórrer fora de Catalunya, com haureu observat, es tracta del més fàcil i assequible físicament que hem publicat fins el moment. Això és degut que es tracta d’una ruta en vaixell des de Sevilla fins a la població costanera de Sanlúcar de Barrameda. D’aquesta manera, l’únic que s’ha de fer és pujar al vaixell i deixar que l’embarcació baixi lentament (es tarden unes 5-6 hores en fer el trajecte) fins a la desembocadura del Guadalquivir. També cal destacar que es tracta d’un itinerari ornitològic, ja que només vam veure aus, i que el cost del viatge pels adults supera els 30€, encara que pels menors de 12 anys i els majors de 65 hi ha descompte.

Per aquest itinerari, del qual només explicarem l’anada, ja que la tornada es fa en autobús i no té cap mena d’interès naturalístic, és necessari portar gorra i crema solar (imprescindible si us atreviu a fer-lo a l’estiu), ja que el millor lloc on veure els ocells i el paisatge és la coberta superior i pot no estar tapada per una lona . També és molt recomanable portar prismàtics i una guia d’aus per poder identificar les diferents espècies que es poden observar pel camí.

La primera part del trajecte correspon a la que passa mentre se surt de la Torre del Oro de Sevilla fins a la resclosa que hi ha passat el port i que connecta amb el curs principal del riu. En aquest tram, el paisatge és principalment urbà i industrial, amb poques espècies d’aus a banda d’algun ànec coll-verd (Anas platyrrhynchos), gavians argentats (Larus michahellis) i nombrosos falciots (Apus apus) i orenetes cuablanques (Delichon urbicum) volant per sobre el riu buscant insectes per alimentar-se.

És interessant destacar el pas per la resclosa, on l’embarcació s’atura durant uns quant minuts. Aquesta funciona de manera que les embarcacions poden superar els desnivells dels rius: hi ha dues comportes per on entren i surten els vaixells; quan aquests estan dins, la comporta d’entrada es tanca i l’aigua puja o baixa en funció de l’alçada que té el riu a l’altra banda; quan l’aigua s’anivella amb l’alçada del riu, la comporta de sortida s’obre i se surt havent superat el desnivell.

En el nostre cas, dins de la resclosa l’aigua va baixar, ja que el Guadalquivir discorre uns metres més avall que el braç que passa per l’interior de Sevilla. Val a dir que en aquest primer tram vam veure la primera sorpresa ornitològica del dia: un milà reial (Milvus milvus) pescant al riu, a una vintena de metres de l’embarcació.

Un cop se surt de la resclosa, el paisatge alterna zones naturals i agrícoles. Les ribes estan plenes de canyissars i de troncs mig caiguts, però els terrenys immediatament posteriors són eminentment agrícoles, mostrant-se la importància d’aquest riu per a l’economia de la zona.

Aquest paisatge, que acompanya tot el que queda de trajecte, correspon a les Marismas del Guadalquivir, formades per dipòsits fluvials i marins després que durant molt de temps la zona correspongués a una gran llacuna d’aigua salada, que poc a poc va anar acumulant sediments i es va anar endolcint.

Un dels llocs més interessants per on vam passar a la zona intermèdia del trajecte, ja en plenes Marismas, va ser la Isla Mínima, famosa per la pel·lícula homònima i una àrea molt important de cultiu d’arròs. També, i a l’alçada de la Isla Mínima, però a l’altra banda del riu, vam poder veure la Isla Menor, una de les tres illes originals formades pels braços del Guadalquivir a les Marismas.

Al llarg d’aquest tram, vam anar trobant moltes espècies diferents, principalment d’aus ardeids com l’agró blanc (Egretta alba), l’agró roig (Ardea purpurea), el bernat pescaire (Ardea cinerea), el martinet ros (Ardeola ralloides), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), l’esplugabous (Bubulcus ibis) i el martinet blanc (Egretta garzetta). Un dels punts més destacables era la quantitat d’exemplars que vam veure d’algunes d’aquestes espècies, encara que no sempre formant grans grups. Als arbres, on s’acumulaven formacions importants d’algunes d’aquestes aus, vam poder observar cigonyes (Ciconia ciconia), amb les cries als nius. També vam poder observar altres ocells lligats a ambients aquàtics, com el becplaner (Platalea leucorodia), el capó reial (Plegadis falcinellus), el cabussó (probablement el collnegre – Podiceps nigricollis) i l’ànec blanc (Tadorna tadorna).

Fora del que seria pròpiament el riu, vam sentir el cant del rossinyol bord (Cettia cetti), espècie lligada als ambients humits, i del trist (Cisticola juncidis). Com a ocell destacable que no està lligat directament a ambients aquàtics vam trobar l’abellerol (Meriops apiaster), principalment a les zones on la vora del riu formava talussos de terra on aquesta espècie fa els nius quan arriba a la primavera des d’Àfrica per criar.

Finalment, l’au que més il·lusió ens va fer veure, i de la qual vam poder observar un parell d’exemplars, va ser l’àliga pescadora (Pandion heliaetus).

L’última part del trajecte, que dura una hora tranquil·lament, si no una mica més, va passar al costat del Parc Nacional de Doñana, una de les àrees protegides més emblemàtiques d’Espanya i que actualment està greument amenaçada per diversos factors, com els pous i els cultius il·legals, que estan dessecant l’aqüífer sobre el que s’assenta Doñana.

Tot i que des del vaixell no es podien contemplar massa els seus paisatges, sí que vam poder gaudir de la fauna ornitològica associada a la desembocadura del Guadalquivir, limítrof del Parc Nacional. Entre aquestes espècies, vam observar el corb marí gros (Phalacrocorax carbo), el xatrac comú (Sterna hirundo), la gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus), la gavina capblanca (Chroicocephalus genei) i el gavià argentat, que també havíem vist a Sevilla. Molts d’aquests ocells s’estaven alimentant dels bancs de peixos que hi havia a l’aigua de la desembocadura i que el vaixell espantava, aprofitant-se d’aquesta situació. D’aquest fenomen també se’n van aprofitar tres arpelles vulgars (Circus aeruginosus) que vam poder veure pescant peixos en més d’una ocasió a uns deu metres de l’embarcació.

Per acabar, el vaixell ens va deixar a Sanlúcar de Barrameda, on vam poder gaudir del típic menjar andalús, contents de la gran quantitat d’ocells que vam veure. Només ens va quedar pendent de veure flamencs (Phoenicopterus roseus), que esperem poder observar el dia que visitem l’interior de Doñana.

Si voleu fer aquest trajecte, recomanem no fer-lo a l’estiu, ja que pot ser bastant dur de suportar amb la calor que fa a Andalusia a aquesta època i que també fa amagar a tots els animals que pugui haver-hi.

Si la ruta us agrada i l’acabeu fent, no oblideu dir-ho a les xarxes socials mitjançant l’etiqueta #RutaCreatiBio, acompanyat de fotos que hàgiu fet, tant dels paisatges, com de les espècies.