L’itinerari d’aquest mes és peculiar per dues raons. Primer de tot, no es tracta d’un sol itinerari, sinó que en són tres. En segon lloc, són rutes fora de Catalunya, concretament a l’illa de Tenerife, la més gran i poblada de les Canàries.

Tenerife, com totes les Illes Canàries, té origen volcànic i es va formar en diversos processos. Es creu que l’inici de la gestació de l’illa al fons marí va ocórrer fa uns 20-50 milions d’anys, però fins fa 7 milions d’anys no van emergir les primeres parts de l’illa: les zones de Teno, Anaga i el massís d’Adeje. Fa 3 milions d’anys va aparèixer la part central, que al llarg del temps es va anar alçant, formant el que actualment es coneix com les Cañadas del Teide, una caldera de 17 kilòmetres de diàmetre. Finalment, fa 200000 anys va aparèixer, dins de les Cañadas, el binomi volcànic format pel Teide i Pico Viejo.

Un aïllament tant llarg en el temps ha permès que la biodiversitat i la cultura que s’han desenvolupat siguin francament singulars. Els “guanches” van ser la cultura indígena que va habitar les Illes Canàries durant més de 1000 anys (probablement quasi 2000) fins que el Regne de Castella les va conquerir. Pel que fa a la biodiversitat, es coneixen molts endemismes (espècies úniques d’una zona concreta) que van evolucionar durant els milions d’anys que van habitar en elles, tant de plantes com d’animals. Malauradament, aquesta biodiversitat endèmica s’ha vist afectada per la presència humana, sobretot en èpoques més modernes.

La primera ruta que proposem a Tenerife és pel Parque Rural de Anaga, a l’extrem nord-est de l’illa, prop de la població de San Cristóbal de la Laguna. Aquesta zona és coneguda per presentar una de les poques restes de bosc humit, o laurisilva, que queden a l’illa (si es vol veure aquest tipus d’hàbitat és molt més recomanable anar a la Gomera i visitar el Parc Nacional de Garajonay). En aquest cas no us presentem una ruta concreta, ni la durada, perquè n’hi ha moltes de diferents. Això sí, endueu-vos roba per abrigar-vos (sol refrescar) i prismàtics (com sempre). A més, recomanem que llogueu un cotxe, ja que el transport públic no té uns horaris molt freqüents.

La laurisilva canària és un bosc humit, cobert de núvols gran part de l’any, que aporten la humitat necessària per desenvolupar el tipus de vegetació present. Es tracta de boscos antics (dels més antics que es poden trobar en un país europeu), madurs, on dominen arbres com el llorer canari (Laurus novocanariensis) i el bruc boal (Erica arborea), que a Catalunya no sol passar dels 2 metres, però a Canàries pot arribar als 15 metres d’alçada.

Les millores àrees per veure la laurisilva a Anaga són les zones de la cara nord, on els núvols són molt persistents, inclús arribant a moure’s pel mig dels arbres, com boira. Realment és una visió fantasmagòrica però increïble. En canvi, l’extrem est i la cara sud, Anaga canvia completament el paisatge, dominat per penya-segats i vegetació seca, arbustiva, més semblant a les màquies mediterrànies. S’ha de tenir en compte que hi ha tres àrees que o no s’hi pot accedir (Roques d’Anaga) o es necessita un permís (El Pijaral i Ijuana).

Respecte a la fauna, a la laurisilva es poden observar ocells com els dos coloms endèmics (Columba junoniae i Columba bollii), el pinsà blau (Fringilla teydea) i el pinsà comú (Fringilla coelebs), encara que només vam poder observar aquest últim. A les zones més seques vam veure pit-roig (Erithacus rubecula), merla (Turdus merula), mosquiter canari (Phylloscopus canariensis) i falciot unicolor (Apus unicolor). També vam tenir la sort d’escoltar un xoriguer (Falco tinnunculus). Pel que fa a altres tipus de fauna, Tenerife (i les Illes Canàries en general) és molt abundant en insectes endèmics, però també tenen una petita mostra de rèptils autòctons i que vam tenir la sort d’observar quasi per complet: el llangardaix “tizón” (Gallotia galloti), el Chalcides viridanus i el dragó de Tenerife (Tarentola delalandii). L’illa no té ni amfibis ni mamífers autòctons (a part de rat-penats, dels quals un és endèmic: el ratpenat orellut canari, Plecotus teneriffae), de manera que la majoria d’espècies d’aquests grups són introduïdes i, en alguns casos, invasores.

La segona ruta que us proposem recorre el Parc Nacional del Teide, incloent la pujada al mateix Teide. Recomanem molt pujar a dalt del volcà (s’hi accedeix caminant a través de dues rutes dures o per mitjà d’un telefèric que val 27€ pujar i baixar). Per arribar al cràter és necessari un permís que cal demanar amb mesos d’antelació, ja que se’n donen pocs per dia. Igual que en el cas d’Anaga, cal portar roba per abrigar-se (ho considerem indispensable, tenint en compte que s’estarà a més de 3500 metres d’alçada i farà fred), crema solar (el sol crema més degut a l’alçada) i prismàtics.

Sortint del telefèric es poden fer tres rutes: la que requereix permís, una cap a l’est (que connecta amb la ruta més coneguda per pujar al volcà i que té un refugi a mig camí) i una altra cap a l’oest, que arriba fins al volcà de Pico Viejo. A tanta alçada, la fauna i la flora són més que escasses, havent-hi molt poques plantes que sobreviuen en aquest ambient, com Argyranthemum teneriffae. Però el més destacat d’aquesta zona, a part de les espectaculars vistes, són les fumaroles de sofre, que demostren que encara hi ha activitat volcànica a l’interior del Teide.

Tornant a la part baixa de les Cañadas és on es pot observar la interessant varietat de plantes entre mig d’un paisatge que recorda al planeta Mart, literalment (excepte per les plantes, clar). No és difícil localitzar al “tajinaste” vermell (Echium wildpretti) inclús quan no està florit, així com la “retama” del Teide (Spartocytisus supranubius), que recorda a una ginesta però amb les flors blanques. Tot i això, la planta més emblemàtica de la zona, la violeta del Teide (Viola cheiranthifolia), només es pot observar un xic més amunt, a partir dels 2400 metres d’alçada.

Pel que fa a la fauna, hi ha espècies que es trobaven a Anaga, com el pinsà blau, el xoriguer o el llangardaix “tizón”, però aquí també s’hi pot trobar el botxí meridional (Lanius meridionalis) i la piula de Berthelot (Anthus berthelotii), entre d’altres.

Finalment, l’última ruta transcorre pels paisatges del Massís de Teno, a l’extrem nord-oest de Tenerife. Aquest massís conté un altre dels pocs racons amb laurisilva de Tenerife, per on vam fer una ruta força interessant sortint del barri de Las Lagunetas. En aquest cas sí que podem dir que es tractava d’una ruta circular que empalmava trams de diverses rutes oficials: seguint les indicacions cap a Monte del Agua, connectem amb el PR TF-52 direcció Erjos, fins que ens trobem a mà esquerra un desviament que desemboca a una carretera asfaltada per tornar a Las Lagunetas.

En total vam tardar unes 3 hores. Es tracta d’un recorregut exigent, sobretot la seva baixada, però que permet observar grans paisatges i vistes (com a la resta d’itineraris que hi ha a la illa). Aquí vam tenir més sort i vam poder observar el canari (Serinus canaria), així com el mosquiter canari, la mallerenga blava (Cyanistes caeruleus), el falciot unicolor i l’aligot comú (Buteo buteo).

Tot i això, la part més impactant d’aquest massís és la que hi ha al voltant del poble de Masca, ja que es tracta d’una zona de barrancs i penya-segats espectaculars. De fet, la part que toca a mar d’aquesta zona és coneguda com a Acantilados de los Gigantes: són penya-segats de fins a  més de 600 metres d’alçada que cauen directament sobre el mar. Precisament en aquesta zona és un dels dos únics llocs on es pot trobar el quart rèptil de Tenerife, l’endèmic llangardaix de Teno (Gallotia intermedia).

Realment és important destacar que totes les espècies que no són endèmiques de Tenerife o de Canàries, tenien la seva pròpia subespècie endèmica, així que seguien sent exemplars singulars. Fora de les rutes, també vam poder veure tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), corb (Corvus corax) i dues plantes que són típiques de Canàries: el drago (Dracaena draco) i el pi canari (Pinus canariensis), que forma una corona forestal al voltant del Parc Nacional del Teide.

Com sempre, i tot i estar fora de Catalunya, si la ruta us agrada i l’acabeu fent, no oblideu dir-ho a les xarxes socials mitjançant l’etiqueta #RutaCreatiBio, acompanyat de fotos que hàgiu fet, tant dels paisatges, com de les espècies.