Quan em van dir que la llacuna quasi havia desaparegut, no m’ho podia creure. La llacuna que havia vist tota la meva infància, aquella on m’hi havia passat hores i hores en companyia del meu pare, observant els ocells que hi nedaven, fotografiant les libèl·lules que hi volaven, espantant les granotes que s’hi amagaven i estudiant les plantes que hi vivien.

La llacuna on, sent un adolescent, tants esforços havia dedicat fent de voluntari, conscienciant als agricultors de la zona i als meus companys de classe, retirant plantes invasores, fent censos de les espècies que hi vivien.

La llacuna que em va permetre apropar-me a la natura, conèixer-la i estimar-la. Que em va ensenyar la importància de la seva conservació i, concretament, de la importància de preservar els ambients humits. Tant em va marcar, que vaig enfocar la meva carrera professional a la protecció d’aquests tipus d’ambients…

I ara em diuen que el lloc que va il·luminar la meva vida ha desaparegut. No m’ho puc creure.

Vaig haver de deixar tota la feina que tenia pendent per anar a comprovar si realment era cert el que m’estaven dient. Quan vaig arribar, m’estaven esperant els companys que havien treballat amb mi durant els voluntariats que havíem fet allà.

• Què ha passat? – vaig preguntar tot just veure’ls.
• Doncs que han assecat la llacuna – va contestar un d’ells. – Hi ha diverses causes que ho han povocat: l’ús excessiu de l’aqüífer per regar mitjançant la creació de nous pous, l’embassament que quasi no deixar passar l’aigua perquè la necessita la ciutat, la substitució d’espècies autòctones que retenien l’aigua per espècies invasores que suporten millor la dessecació…
• Però no hi heu pogut fer res? Les vostres entitats no estaven duent a terme un projecte per conservar-lo?
• Sí, però ens van tancar l’aixeta – va dir l’altre company. – Ja fa un temps que no hi fem res i, sense la nostra supervisió, se’ls hi ha anat de les mans i la llacuna ha acabat així.
• I, per acabar-ho de rematar, fa res ens han trucat perquè intentem arreglar el desastre – va continuar el primer company, mentre anava insultant a l’administració de torn.

“Típic dels que no en tenen ni idea”, vaig pensar per mi mateix. Com que veuen que, tot i abusar, la natura no canvia, creuen que no és necessària la seva preservació. I quan tot se’n va en orris venen plorant perquè s’arregli. Vaig sospirar.

• Tens alguna idea? – em van preguntar.
• Sí, tinc un pla en ment. Voleu la meva ajuda?
• Clar, faltaria més – em va dir un d’ells, com si fos obvi. – Tu treballes pels que coordinen la Convenció Ramsar. Crec que és bastant lògic que et demanem ajuda.
• Exacte – va afegir l’altre. – A més, serà com els vells temps.

Després de trucar a la feina demanant uns dies de festa per deixar preparat el pla de restauració de la llacuna, ens vam posar a treballar. La veritat és que trobava a faltar col·laborar amb ells, ja que sabíem què volia fer cada un de nosaltres només dient quatre paraules.

Així, després d’un parell de setmanes de cerca d’informació, de parlar amb els afectats i amb els causants, de reunir-nos i discutir durant hores, vam poder crear un document amb un seguit de propostes que servirien per recuperar a poc a poc la llacuna que havia marcat la meva infància i adolescència.

• Què proposen fer? – va comentar el gestor de l’administració que havia encarregat el treball.
• Hem creat aquest document amb les propostes a fer – vaig dir, donant-li el text.
• Primer de tot, hem d’aconseguir que torni un nivell mínim d’aigua i que no baixi – va continuar un dels companys – Per fer-ho, volem que una part de l’aigua de l’embassament es destini a la llacuna. El riu sempre l’ha abastit i des que l’embassament va tallar tota la circulació ha perdut gran part del seu aport. També volem que es limiti l’ús dels pous que agafen aigua de l’aqüífer, que també l’abasteix.
• I els agricultors? – va preguntar espantat el gestor sabent que això no agradaria.
• Canviaran els mètodes de rec per uns de més eficients – vaig contestar. – Al document hi ha propostes en aquest sentit també.
• La segona part és substituir totes les plantes invasores, per plantes autòctones – va seguir l’altre company. – I també atraure totes les espècies d’aus que han deixat de venir per culpa del dessecament de la llacuna.
• Per acabar, és crearà un centre d’interpretació obert al públic – vaig dir, interrompent al gestor, que anava a protestar. – Aquest centre donarà informació de la llacuna, del projecte de conservació i, a més, servirà per obtenir ingressos pel projecte a través de diverses activitats que es duran a terme.
• Així vostès no hauran de pagar tant – va afegir el primer company. – A més, amb els canvis pels agricultors, volem donar importància a uns cultius respectuosos amb el medi ambient, així que es donarà un certificat especial als agricultors que segueixin les nostres propostes.

El gestor no s’hi va poder negar. La pressió ciutadana que havíem iniciat el va obligar a acceptar el projecte. D’aquesta manera, les accions per recuperar la llacuna van començar en poc temps. Per acabar d’arrodonir-ho, vaig aconseguir que aquesta zona, juntament amb altres llacunes que hi havia a prop i que també eren importants a nivell ecològic i social, fossin incloses dins de la Convenció Ramsar. La Convenció té com a objectiu la conservació i ús racional de les zones humides mitjançant accions locals i nacionals i gràcies a la cooperació internacional, com a contribució a un desenvolupament sostenible a tot el món.

Un cop fet tot això, només quedava esperar que la llacuna es recuperés. Possiblement no tindrà les mateixes espècies ni el mateix aspecte, però sí que complirà la seva funció ecològica. A més, servirà per a que els habitants vegin la importància de preservar les zones humides.

Informació relacionada

• Què són les zones humides?
• Les zones humides i les inundacions
• Il·lustracions
• Fotografies