El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és l’únic parc nacional que hi ha a Catalunya i un dels 15 que hi ha a Espanya. Va ser declarat com a tal l’any 1955 i està situat entre les comarques de la Val d’Aran, Alta Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà.

Situat al mig dels Pirineus, destaca per la presència de circs glacials, estanys, congostos i tarteres, amb una fauna i flora típica de zones de muntanya (des de l’estatge montà fins als prats d’alta muntanya).

El parc es pot dividir en dues zones, segons on hi ha els accessos principals: a l’est, entrant des d’Espot, quedaria la zona més propera a l’estany de Sant Maurici, mentre que a l’oest, entrant des de Boí, quedaria més proper a la zona d’Aigüestortes.

L’itinerari proposat en aquest cas comença a Aigüestortes i arriba fins a l’estany Llong. Es tracta d’una ruta lineal en gran part amb un baix nivell de dificultat. El camí és apte per a tothom i durant la majoria de l’estona és força pla, amb l’excepció de l’últim tros que té una pendent una mica més pronunciada. Tot i això, no hi ha problema per fer-la amb nens. A més, hi ha un petit sector que està adaptat a persones amb mobilitat reduïda i que transcorre per unes passarel·les de fusta.

L’itinerari dura unes 4 hores anar i tornar, sense tenir en compte l’estona que es pot passar a l’estany Llong, on nosaltres vam parar per dinar. Com sempre, recomanem una guia de fauna i flora i prismàtics, principalment per veure els rapinyaires que volen als cims de les muntanyes i per buscar animals de rocam com els isards (Rupicapra pirenaica), les marmotes (Marmota marmota) o la perdiu blanca (Lagopus mutus).

Per arribar a Aigüestortes, primer s’ha d’accedir a la Vall de Boí, passant per Pont de Suert. Hi ha dues maneres d’arribar al punt d’inici: es deixa el cotxe a alguns dels pàrquings que hi ha abans d’arribar al parc (direcció Caldes de Boí) i després es puja caminant, o es puja amb un taxi 4X4 des de Boí fins a Aigüestortes mateix (es triga uns 20-30 minuts). Nosaltres vam optar per la segona opció, ja que els pàrquings s’omplen ràpidament. El preu del taxi és d’uns 10€ per persona si s’agafa anar i tornar (la tornada com a molt tard ha de ser a les 18h, que és quan acaba el servei de taxis).

Un cop som a Aigüestortes, podem fer una primera parada al mirador que hi ha al costat del lloc on aparquen els taxis i on hi ha un punt d’informació. Des d’allà, nosaltres vam tenir la sort d’observar un dels animals més emblemàtics del parc: una parella de trencalossos (Gypaetus barbatus) volant per sobre les muntanyes. Aquest animal té un significat especial per a nosaltres, ja que el logo de CreatiBio està inspirat en aquest magnífic ocell, a part de ser l’espècie que es va tractar al mes de maig de 2016.

Pel que fa a la flora, la veritat és que de seguida es van poder veure les espècies que ens acompanyarien al llarg de tot l’itinerari, ja que no canvien com en altres rutes explicades amb anterioritat. Vam trobar ginebró (Juniperus communis, el fruit del qual serveix per fer la ginebra), avet (Abies alba), pi roig (Pinus sylvestris) i pi negre (Pinus uncinata), principalment. També vam veure mates de tora blava (Aconitum napellus, la flor del qual és lila-blava i es tracta d’una planta extremadament tòxica) i de neret (Rhododendron ferrgineum). És important destacar que per sobre de certa alçada, els boscos comencen a desaparèixer per deixar lloc a tarteres (que també es mesclen amb el bosc) i roquissars.

A part de la presència d’aquests boscos (els quals vam creuar a la part més empinada de l’itinerari, just abans d’arribar a l’estany Llong), la major part del camí va transcórrer per prats humits, plens de rius i rierols tortuosos que són els que donen nom a Aigüestortes i que vam creuar mitjançant petits ponts o passos elevats. Justament prop d’aquests rius vam trobar alguna sargantana roquera (Podarcis muralis) i llimacs negres (Limax cinereoniger, que poden arribar als 20 centímetres de llarg).

També en aquests prats i a les tarteres més baixes és on es van poder veure volar la majoria d’ocells no rapinyaires que es troben al parc, com la mallerenga carbonera (Parus major) o el pinsà comú (Fringilla coelebs), ja que es tracta de zones més obertes. Tot i així, la gran majoria d’aus s’hauran d’identificar pel seu cant, ja que molts cops es troben amagades entre els arbres més propers a aquests prats. A part de les dues espècies ja mencionades, nosaltres vam identificar el cant de la llucareta (Serinus citrinella), de la mallerenga petita (Parus ater), de la mallerenga cuallarga (Aegithalos cuadatus), del mosquiter (Phylloscopus collybita) i de la cuereta torrentera (Motacilla cinerea). Òbviament, si es reconeixen bé els cants dels diferents ocells se’n poden identificar més.

Quan el camí va abandonar els prats humits i es va endinsar al bosc, al mateix moment que s’empinava, vam començar a trobar neu (n’havíem vist a les zones més altes, però no en vam trepitjar fins aquell moment). Això va complicar una mica l’itinerari, ja que s’havia de vigilar si no es volia acabar amb les sabates molles per culpa de la neu que es desfeia i formava petites basses al camí. En aquesta zona vam observar un reietó (Regulus regulus) voleiant entre els arbres i diverses flors de ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaeus), així com diferents postes de granota roja (Rana temporaria), formades per unes masses gelatinoses plenes de punts negres als rierols poc profunds.

Aquest últim tram va portar finalment a l’estany Llong, on la vall s’eixampla una mica, mostrant a la banda on arribem un prat humit i a la banda oposada una gran tartera. A l’estany vam poder veure uns quants ànecs collverd (Anas platyrhynchos), així com un bernat pescaire (Ardea cinerea), mentre que volant per la tartera hi havia corbs (Corvus corax). També cal destacar que per sobre els pics que envolten l’estany Llong vam veure un petit grup de voltors (Gyps fulvus).

La tornada va ser tota en baixada i va transcórrer pel mateix camí que a l’anada. Nosaltres, al tram més proper a la zona d’estacionament dels taxis, vam decidir passar pel camí adaptat a persones amb mobilitat reduïda. Val a dir que vam encertar anant per aquest camí, ja que la passarel·la de fusta passa pel mig del bosc i dóna unes vistes diferents a aquest tram de l’itinerari. A més, a un dels extrems on s’ajunta amb el camí principal, hi ha un petit salt d’aigua molt maco.

Però si n’hi ha un que destaca, és el que vam observar des del taxi, entre Aigüestortes i l’estany de Llebreta: la cascada de Sant Esperit. De fet, la seva part més alta correspon al mirador que nosaltres vam visitar al principi de l’itinerari.

L’únic inconvenient que li posem a l’itinerari són les dates quan el vam fer, ja que al ser un espai d’alta muntanya, els ritmes de les espècies són més lents, de manera que no vam poder observar totes les espècies que ens hagués agradat veure, sobretot pel que fa a rèptils i amfibis. Per aquest motiu voldríem repetir la sortida en una època que tingui una millor temperatura. També és cert que fer-la a l’hivern pot permetre veure altres espècies o amb altres colors (la perdiu blanca canvia el color de les plomes segons l’època de l’any).

Si la ruta us agrada i l’acabeu fent, no oblideu dir-ho a les xarxes socials mitjançant l’etiqueta #RutaCreatiBio, acompanyat de fotos que hàgiu fet, tant dels paisatges, com de les espècies.