La història que us explicaré avui no és nova. De fet, més que una història, es pot considerar un joc. Un joc que us heu inventat els humans i que els demés éssers del planeta juguem sense voler. Per posar-vos en context, podríem dir que aquest joc es va fer oficial a través del treball de Carl von Linné i l’aplicació del nom científic: dos paraules que servirien per caracteritzar a totes les espècies del planeta, el gènere i l’epítet específic. Així, els humans vau passar a anomenar-vos Homo sapiens.

Potser heu començat a intuir de què va aquest joc, però ho explico per si de cas. Amb la creació d’un sistema de classificació de les espècies, es van començar a posar noms a tots els éssers que es coneixien. Òbviament, molts ja s’havien descobert, així que a part del seu nom vulgar (que seria “humà” per a vosaltres), s’hi va afegir el nom científic. D’aquesta manera, els organismes que compartien el gènere, estaven emparentats més directament.

Per classificar les espècies també es van crear altres categories que incloïen grups més grans d’éssers vius emparentats, com la família, l’ordre, la classe, etc. Però no entraré en detalls en aquest aspecte perquè no són suficientment importants pel joc.

Així doncs, en aquell moment va començar la fal·lera de classificar tot animal, planta i, inclús, mineral (tot i que no s’aplica per aquest últim grup actualment, ja que els minerals no són éssers vius ni han evolucionat). Es van organitzar expedicions per trobar noves espècies, aprofitant el descobriment de noves zones del planeta per part dels europeus.

Total, que en aquell moment tots els organismes vam decidir seguir la corrent als humans i vam començar a jugar a “no ens descobriran”. I així portem des de l’època de Linné, al segle XVIII. Alguns animals, plantes, bactèries i arqueobacteris encara hi estan jugant, demostrant que són força bons en això de no ser descoberts. No deixa de ser la versió planetària del “fet i amagar” que jugueu els humans.

Potser us heu fixat que he dit que alguns encara hi “estan” jugant. Jo ja no. Vaig perdre l’any 2005. Val a dir que he aguantat bastant i que té mèrit que no m’hagin trobat fins fa una dècada, aproximadament. Sobretot té mèrit perquè formo part d’una espècie que viu al Montseny, és a dir, a Europa. I sempre sorprèn que a Europa encara es descobreixin espècies noves, sobretot de vertebrats.

Alguns potser direu que vaig fer trampa, però no és cert. Durant força temps em vau confondre amb una altra espècie, el tritó pirinenc (Calotriton asper), dient que jo formava part d’una població que havia quedat aïllada de la població principal que viu als Pirineus. Jo, com a espècie, m’assemblo força al tritó pirinenc, així que vau ser vosaltres qui us vau pensar que era un altre animal.

Us pensàveu que era tritó del Pirineu, com el que surt en aquesta foto. Però si voleu saber cóm soc, haureu de consultar el material que hi ha al final.

Òbviament jo estava callat com un mort, no fos cas que em delatés. Però sempre va haver-hi les sospites que potser pertanyia a una altra espècie. Fins que va arribar el 2005 i es va usar una nova manera d’identificar les espècies, a través del material genètic que hi ha als mitocondris de les cèl·lules eucariotes (les que tenen nucli). Així doncs, aquell va ser el moment que em van descobrir i vaig perdre el joc.

Des d’aquí, i batejat com a tritó del Montseny (Calotriton arnoldi), vull felicitar als dos investigadors que van dur a terme la feina de trobar-me: Salvador Carranza i Fèlix Amat. Us imagineu, vosaltres humans, com us podríeu sentir si descobríssiu una espècie nova? Aportant nou coneixement al vostre saber? I fent-ho, a més, amb una espècie del territori on viviu? Jo crec que és un fet força destacable a la vida d’algú, la veritat.

D’aquesta manera vaig perdre en el joc de “no ens descobriran”, però no pas per demèrit meu, ja que estic formada per poblacions petites, amb una distribució restringida i m’assemblo força a una espècie emparentada, sinó per mèrits vostres, humans, que desenvolupeu noves tecnologies per conèixer millor el món on viviu.

Ara, he de dir que els meus esforços per no ser descobert quasi se’n van a fer punyetes perquè estàveu modificant el meu hàbitat. De què servia amagar-me si m’extingiu abans que em coneguéssiu realment? Espero que ara que ja sabeu qui sóc, m’ajudeu a no extingir-me.

També pateixo per totes aquelles espècies que no s’han descobert i que podrien extingir-se sense que ningú conegués la seva existència. Tot i que crec que el joc és divertit i que ens aneu descobrint té la seva gràcia, seguir jugant quan està la teva supervivència en joc no ho és. Però no som nosaltres qui ens hem de mostrar, sinó que heu de ser vosaltres qui ens descobriu. Així que, si us plau, pel bé de totes les espècies, descobriu-nos a totes. Facilitarà molt la protecció del planeta que vosaltres esteu destruint i que només vosaltres podeu revertir.

Informació addicional:

• La cria en captivitat i la reproducció del Tritó del Montseny
• Les adaptacions del tritó del Montseny