Em dic Llúcia i era una llúdriga d’un any, molt feliç, que vivia amb els meus quatre germans i germanes a la casa que ens havien fet els humans. Ells no es van sorprendre que fóssim tants germans. Segons deien, les llúdrigues poden tenir més cries quan hi ha més disponibilitat d’aliments i, la veritat, a la mare no li’n va faltar gens de menjar. Igual que a nosaltres.

La nostra casa no era excessivament gran, però era acollidora. Ens hi passàvem hores jugant entre nosaltres i amb els humans. Jugàvem a perseguir-nos, a fer veure que ens barallàvem, a agafar la pilota que ens tiraven els humans… Aquest últim era molt útil perquè les llúdrigues usem molt les nostres mans per manipular objectes i menjar. Bé, de fet tots els jocs eren útils perquè som animals molt socials i d’aquesta manera enfortim les nostres relacions. A més, jugar ens permetia reconèixer els diferents sons que fem les llúdrigues, com el xiulet suau que fem les cries quan estem juntes o el més agut quan cridem a la mare i no la veiem.

Un dia, els humans ens van agafar a mi i als meus germans i ens van posar en unes capses. Per tranquil·litzar-nos, ens van dir que no passava res i ens van ajudar a dormir-nos. Quan em vaig despertar, la llum del Sol em va fer veure que estava a l’exterior. Em vaig adonar que estava enmig d’un bosc molt més gran que casa meu i que portava una cosa negra lligada a l’esquena, però com vaig veure que no m’ho podia treure, m’ho vaig deixar posat.

Vaig veure que hi havia un riu i vaig decidir ficar-m’hi per intentar capturar peixos per menjar, perquè tenia molta gana. Però fugien molt ràpid. Em va sorprendre aquesta reacció: quan els humans ens tiraven peixos a casa, es quedaven quiets i els podíem agafar fàcilment. Però aquests no, i no en vaig poder menjar cap. No entenia perquè s’escapaven.

Poc a poc, vaig començar a sentir una olor que es feia cada cop més forta. Sortint de l’aigua i flairant amb el nas, vaig arribar a una pedra gran amb un excrement a sobre. M’hi vaig acostar i el vaig tocar amb la punta del nas. No em sonava gens l’olor, així que no era ni de la mare ni dels meus germans o germanes.

Una espècie de crit em va aturar: vaig reconèixer que era el so que feia la mare si creia que hi havia un perill. Alerta, vaig mirar en totes direccions, però no vaig veure res. Aleshores vaig sentir una veu:

• Ei, qui ets? – un mascle de llúdriga adult, gran i fort, va aparèixer. No semblava massa content.
• Em dic Llúcia – vaig contestar, sorpresa per la seva aparició.
• Saps que els excrements que has olorat marquen el meu territori, no? – va preguntar encara enfadat.
• No, la veritat. No sabia que fer caca en una pedra indicava el territori d’algú – vaig respondre, mentre vaig entendre que el mascle havia xisclat per avisar-me.
• Ets criada en captivitat, oi? – va preguntar, amb un to més amable.
• Sí. Però, per què ho dius? – vaig contestar, estranyada.
• Perquè no coneixes el significat dels excrements i perquè portes això a l’esquena – va dir, senyalant la cosa negra que portava. – Jo també vaig ser com tu. De fet, vaig ser la primera llúdriga alliberada i vaig passar pel mateix que tu estàs passant ara.
• La primera llúdriga alliberada? – no entenia res.
• Sí, vaig ser la primera. Però ja m’he adaptat – va fer una pausa, dubtant si seguir parlant. Al final va continuar. – Riu amunt n’hi ha una altra com tu, alliberada fa poc. Potser pot ajudar a adaptar-te. Ara, agrairia que sortissis del meu territori.

Sense acabar d’entendre el que volia dir, li vaig fer cas i vaig marxar mentre veia com caçava fàcilment un peix.

Durant un parell de dies vaig seguir sentint l’olor del mascle mentre pujava pel riu: li pertanyia molt de tros. En aquest temps vaig trobar caus on dormir a prop de l’aigua, però no vaig capturar cap peix. Com que necessitem menjar molt cada dia, enseguida em vaig sentir dèbil. Vaig decidir demanar auxili i, afortunadament, algú va contestar. Esperançada, vaig seguir endavant, sense parar de demanar ajuda, mentre la resposta es feia cada cop més audible. L’olor d’una llúdriga es va fer present i la vaig reconèixer a l’instant: era la Lídia, una de les meves germanes!

• Lídia, estic aquí! – vaig cridar.
• Llúcia, ets tu? – va dir quan em va veure i es va adonar del meu estat. – Què t’ha passat? Fas mala cara.
• Doncs que fa dies que no menjo i em sento molt feble.
• Espera aquí un moment – va dir i es va submergir al riu.

Vaig veure com capturava un peix i me’l portava.

• Gràcies – vaig dir quan me’l vaig acabar.

A partir d’aquell dia, la Lídia em va ensenyar a pescar. Amb el temps em vaig recuperar i, gràcies a ella, em vaig adaptar a viure en llibertat. Un dia vaig decidir marxar del territori de la meva germana per buscar el meu propi. En vaig trobar que no era molt gran, devia tenir uns 8 quilòmetres, però al riu hi havia molts peixos, així que no em podia queixar.

L’any següent, vaig trobar un mascle i vam tenir fills. Com és habitual, ell va tornar al seu territori i jo em vaig quedar cuidant les tres precioses cries que van néixer al cap de dos mesos.

Així va ser com em vaig convertir en tota una llúdriga salvatge i vaig saber que la població havia crescut en els últims anys, de manera que ja no feia falta que s’alliberessin més llúdrigues: jo havia sigut l’última i ara ja era una llúdriga salvatge.

Informació relacionada:

• La recuperació de la llúdriga
• Llúdrigues i atropellaments
• Fotografies
• Il·lustracions