I pensar que un cop arribés al lloc de cria tindria tranquil·litat i temps per poder descansar després de la llarguíssima migració que havia fet la trenca… Que il·lús he sigut! No he parat quiet en cap moment: que si buscar menjar per mi, que si atraure una femella, que si convèncer-la de que jo era l’adequat, que si tenir fills. I ara amunt i avall alimentant aquestes petites criatures que no fan res més que menjar. Ah, i tot això intentant evitar que em matin pel camí. Sort que a la nit puc descansar, perquè sinó…

• Pare, estàs despert? – em pregunta la Minor, la meva filla petita.
• Ara sí – responc, resignat a no dormir.
• Em podries parlar un altre cop dels llocs que has vist durant les migracions?

Sabia que em demanaria això. Quasi cada dia, un dels meus fills m’ho demana, i si no li explico, fa una rabieta i desperta als demés. Sospiro sabent que no tinc més remei.

• A veure, de quin lloc vols que et parli?
• Del que vulguis – contesta.
• Però hi ha molts llocs, filla. Tria’n un.
• No poden ser tots? – insisteix.
• No, és tard i hem de descansar.
• Val, d’acord – accepta a contracor. – Vull que em parlis de les grans zones grises.
• No és que siguin les més maques.
• Ho sé, però les trobo molt curioses.
• I no prefereixes la gran massa verda o les àrees daurades i àrides que escalfen l’aire?
• No, les grans zones grises! – exclama alçant la veu.
• Val, val! – accepto ràpidament perquè calli. Observo el niu i veig que tothom segueix dormint.

Miro a la Minor i veig com somriu. Sé que ho ha fet expressament. És increïble la capacitat de manipular que tenen els fills. Sospiro altre cop mentre ordeno els meus records. Un cop m’he pres el meu temps, començo el relat.

“Durant les migracions, les trenques passem per molts llocs. Alguns són més bonics, altres més lletjos. Alguns són oasis on descansar, altres són perillosos. Però no n’hi ha cap com les grans zones grises. De fet, no és que siguin grans de mida, perquè hi ha altres zones molt més grans, però es veuen des de molt lluny. A més, es poden trobar al llarg de les migracions, perquè es van repetint.

El primer indici que mostra que hi estàs arribant és l’augment de les línies fosques al terra, per on passen grans coses que es mouen i que poden ser perilloses per nosaltres si volem baix. Si segueixes aquestes línies, acabes veient que convergeixen a l’horitzó, en un punt on el cel canvia de color. I com més t’hi acostes, més soroll fa i pitjor olora. De fet, arriba un moment que l’olor és…”

• M’avorreixo – m’interromp. – Pots parlar ara de les àrees daurades i àrides?
• Però si no havia acabat…
• Ja, però m’estava avorrint.

Poso els ulls en blanc i torno a ordenar els meus records. Un cop ho tinc clar, reinicio el relat.

“Les àrees daurades i àrides són quasi tot l’oposat a les grans zones grises. Són realment grans, arribant fins a l’infinit, i tant silencioses que només escoltes el vent, el moviment de les ales i el batec del teu cor. Però també són zones molt perilloses, perquè hi fa moltíssima calor i no hi ha quasi aigua.

Quan migrem, intentem evitar passar per aquestes zones, però molts cops hi acabem passant i intentem deixar-les enrere tant ràpid com podem. La calor que fa en aquestes àrees és tant forta que et canses molt més ràpid. Afortunadament pots trobar alguns punts amb aigua, on es pot descansar. Curiosament, a la nit…”

• M’avorreixo altre cop. Ara explica’m la gran massa verda – em torna a interrompre.
• És una broma, filla? – pregunto, visiblement enfadat.
• No, pare. Però no t’enfadis – demana.
• Que no m’enfadi?! – exclamo en veu força alta. Conscient del meu to de veu, miro al niu. Els altres pollets es remouen una mica, però cap es desperta.
• Amor – sento una veu femenina al meu darrere. – Explica-li el relat o no s’adormirà.
• Tens raó – contesto mentre faig una carícia a la meva parella amb el bec. – Perdona, no et volia despertar.
• Et prometo que després m’adormiré – em diu la Minor.

Assenteixo amb al cap. Per tercer cop, ordeno els meus records i inicio el relat.

“La gran massa verda és tant gran com les àrees daurades i àrides i quasi tant sorollosa com les grans zones grises. Però ni fa tanta calor ni té una olor tant dolenta. Ara, també és perillosa. Vaja si ho és! Hi viuen tants animals, que no saps quin et voldrà menjar i quin no.

A més, com que te’n trobes diferents al llarg de les migracions, i en algunes fa fred i en altres no, no saps quin animal et podràs trobar ni quin tipus de menjar. A les trenques no ens agraden aquestes àrees, perquè necessitem zones obertes amb pocs arbres per caçar els insectes…”

Faig una pausa i em dono compte que la Minor està dormint com un tronc. La veritat és que veient-la així no sembla la petita manipuladora que era abans. Sembla inclús adorable. Somric mentre m’arrauleixo al niu. Quan estic a punt d’adormir-me, sento una veu.

• Pare.
• Sí? – obro els ulls i veig que torna a ser la Minor.
• Com sabré trobar tots aquests llocs quan faci les migracions?
• No et preocupis, filla. Les trenques sabem per on hem de passar. Ho portem al nostre interior. Sabem quan hem de migrar i per on ho hem de fer.
• Ah, d’acord – s’acosta i es queda arraulida al meu costat. – Gràcies per ser el meu pare.

Aquesta última frase em sorprèn, però em fa feliç. Li faig una manyaga amb el bec i tanco els ulls per dormir. L’últim pensament que tinc abans de dormir és que els meus fills són adorables manipuladors.

Informació addicional:

• Depredadors de la trenca
• Com és la trenca
• La cria de la trenca
• Impactes del canvi climàtic