No havia vist mai una tempesta com aquella. La construcció on estava el nostre niu cruixia amb el vent i la pluja. De cop, es va començar a sentir una remor de fons que poc a poc anava augmentant. A mesura que es feia més forta també se sentia el so d’arbres trencant-se. Com que era de nit no vam veure venir l’aigua, ni vam marxar volant perquè ni els meus germans ni jo dominàvem el vol encara.

Així que quan l’aigua del riu que passava prop de la construcció es va desbordar, seguíem al niu. L’impacte va ser fort i la construcció es va ensorrar, emportant-se el niu entre les runes i l’aigua. Tot es va quedar negre.

– Papa, papa, aquí hi ha un ocell.

La veu d’un nen humà em venia de lluny, però no sabia si estava viu, si somniava o què, ni quan temps havia passat.

– Ostres, és un xoriguer jove – va dir una veu més greu.

– El puc agafar? – va preguntar el nen.

– No, però treu-li la runa per veure millor com està.

Unes mans van treure la mica de runa que hi havia sobre meu. Vaig intentar moure’m, però un dolor atroç va creuar la meva ala esquerra.

– Papa, està viu! – va exclamar el nen.

– Sí, és cert. Mira-li l’ala, sembla trencada.

– Què podem fer? El portem al centre de fauna? L’altre dia van venir al cole i ens van dir que curaven animals.

– No és mala idea. Anem-hi ara.

Els dos humans se’m van emportar, però no sabia on. Cada cop em feia més mal l’ala i vaig tornar a perdre el coneixement per culpa del dolor.

Quan em vaig tornar a despertar, vaig veure que estava en una espècie de niu tancat. Vaig intentar moure les ales, però el dolor a l’esquerra m’ho va impedir. Vaig veure que hi havia una cosa blanca que impedia que la mogués. Amb el bec vaig intentar treure-m’ho, però no vaig poder. Just llavors, la part superior del niu es va obrir i va aparèixer la cara d’un humà. Em vaig espantar i em vaig arraulir en una cantonada, però em vaig donar compte que només em volia donar menjar.

Amb el pas dels dies, vaig deixar de tenir por de l’humà que em donava menjar. Vaig deixar que m’agafés i que em mirés l’ala. Un dia, em va treure la cosa blanca i em vaig donar compte que no em feia gens de mal.

– Molt bé petitó! – va dir l’home, al veure com la movia amb dificultat. – Aquesta ala està recuperada. Has de tenir en compte que has perdut força a l’ala esquerra mentre estaves tancat i per això quasi no la pots moure. Però has de pensar que ho fèiem perquè no entressis en contacte amb els altres animals que tenim aquí, ja que et podrien passar alguna malaltia. A més, en aquest entorn hem aconseguit que no t’estressessis i et fessis mal a tu mateix o no mengessis bé.

No entenia exactament què m’estava dient, fins que em va treure del niu i em va portar a un altre lloc: hi havia molts més nius com el meu, diferent menjar distribuït per tot arreu i bastants altres animals. Quan vaig veure un petit liró se’m va obrir la gana i vaig fer un xisclet.

– No et preocupis petitó – em va dir l’home. – Ara et posarem en un lloc diferent per a què comencis a menjar pel teu compte i tornis a agafar forces per volar.

El nou lloc era un espai més gran, però també estava tancat. Poc a poc vaig anar agafant confiança amb les meves ales, mentre l’home m’ajudava a enfortir-les, i vaig començar a fer petits vols. Em recordava a quan vivia al niu i estava aprenent a volar amb els meus germans. Em va posar trist pensar en ells.

Després d’un temps, ja volava perfectament. L’home em visitava cada dia i m’explicava que s’apuntava la manera que tenia de batre les meves ales, si era simètrica, si tenia bon equilibri, com volava, si aterrava bé… No sé perquè ho feia, però m’agradava.

Un dia va venir i no va apuntar res, cosa que em va semblar estranya.

– Petitó, avui tornaràs a la natura – em va dir. – Poc a poc t’acostumaràs a viure en llibertat fins que puguis ser un xoriguer salvatge i puguis caçar pel teu compte. T’alliberarem per mitjà del que s’anomena hacking.

Em va posar molt content el que em va dir. Em va portar un lloc nou: era un niu com els altres, però amb un forat a l’exterior. L’home em va mirar.

– Avui és l’últim dia que ens veurem, petitó. A partir d’ara ja no tindràs més contacte amb mi, però et seguiré deixant menjar. Poc a poc, te’n deixaré menys perquè et comencis a espavilar. Així quan et puguis valer per tu sol, ja no farà falta tornar aquí i podràs tenir la teva pròpia casa.

Quan vaig sentir que no el tornaria a veure, em vaig posar molt trist, però em va alegrar saber que podria tornar a ser lliure. L’últim que recordo d’ell és que em va agafar la pota i va posar algo que me la va envoltar, però com no em molestava, no em vaig queixar. I després va desaparèixer per sempre.

I aquí estic avui, a punt per deixar aquest niu. En tot aquest temps he après a trobar menjar pel meu compte i a fer una acció que m’encantava veure-li fer a mon pare: l’aleta, quedar-me quiet a l’aire en un punt mentre moc les ales. Gràcies això els xoriguers podem mirar on hi ha les preses i abalançar-nos sobre seu. Ara ja sóc un xoriguer autèntic i em toca ser lliure. Només em queda donar les gràcies al nen que em va rescatar i a l’home que m’ha ajudat per seguir viu.

Informació addicional:

• Què és el hacking?
• Espècies amb les que es practica el hacking
• Hacking i altres mètodes d’alliberament