Avui us parlarem del fartet (Aphanius iberus), un peix d’aigua dolça, que pot arribar a assolir una mida de 6 centímetres com a màxim (en el cas de les femelles, que són més grans que els mascles). Aquest peix ha tingut una forta regressió a Catalunya, i si analitzem els problemes amb que s’ha trobat, podem arribar a la conclusió que són similars als del samaruc (Valencia hispanica), una altra espècie autòctona amb un nínxol ecològic similar (és a dir, comparteixen característiques pel que fa a la preferència d’hàbitat).

El fartet és una espècie amb una alta capacitat per adaptar-se a variacions de salinitat i temperatura del medi, ja que viu en zones on aquestes condicions poden fluctuar fàcilment, com són els aiguamolls poc profunds. El problema, però, són els canvis antròpics lligats al deteriorament de l’hàbitat. Principalment parlem de l’alteració dels cursos fluvials, l’extracció de caudals, el dessecament d’aiguamolls litorals, la sobreexplotació d’aqüífers i la contaminació d’aigües continentals.

El fartet és un peix que tolera certs canvis de salinitat, però no la fragmentació de l’hàbitat – imatge cedida pel Centre Ictiològic del Delta de l’Ebre (Generalitat de Catalunya).

Un altre problema que comparteixen fartet i samaruc es la interacció amb la gambúsia (Gambusia hoolbrokii), una espècie invasora d’origen nord-americà i molt agressiva que, tot i no ser depredadora del fartet, pot alimentar-se dels seus ous. La gambúsia comparteix ambient amb el fartet, competint pels recursos i arribant a desplaçar-lo del seu hàbitat original. Tant és així, que el fartet ha acabat canviant la seva àrea de distribució en zones més salobres i marines on la gambúsia no hi pot viure ja que no tolera bé aquestes condicions ambientals.

Curiosament la gambúsia es va introduir expressament a tot l’estat espanyol l’any 1921 amb l’objectiu d’eradicar el mosquit que causava el paludisme o malària. Aquest exemple mostra com les introduccions d’espècies forànies poden tenir conseqüències que no es poden preveure a la llarga, degut al complex entramat d’interaccions entre les espècies que habiten un ecosistema. És per això que les introduccions d’espècies són processos delicats i que possiblement haurien de suposar l’ultima opció de qualsevol gestió mediambiental.

Però el problema del fartet es més greu, ja que al 2006 es va introduir el fúndul (Fundulus heteroclitus) al Delta de l’Ebre. Es tracta d’un peix que pot viure en ambients amb una gran salinitat com el fartet, sent d’aquesta forma un dels seus principals competidors actualment al Delta. Amb tot plegat, sembla obvi que l’aparició de peixos invasors, ha suposat un greu problema per al fartet.

A part de les problemàtiques que hem explicat, s’ha de tindre en compte que també desapareixen exemplars capturats en gàbies de pesca d’anguiles, o bé agafats i extrets del seu medi degut a l’interès per l’aquariofília, el col·leccionisme de peixos en aquaris. Aquesta activitat podria causar, a més, la introducció d’espècies exòtiques que perjudicarien la conservació del fartet, tal i com ja s’ha vist.

Amb aquest context, l’any 1996, es va aprobar el programa LIFE de la UE “Conservación de especies prioritarias en humedales mediterráneos”; coordinat pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. El programa es va realitzar fins al 2011 i va permetre la realització de diferents actuacions originades per la Universitat de Barcelona amb l’objectiu d’estudiar i gestionar el fartet.

Fins a l’any 2000, es van alliberar 5.500 exemplars a la natura, tot i que des de llavors no s’han realitzat més alliberaments. Actualment al Parc Natural del Delta de l’Ebre es realitza un pla de reproducció d’aquesta espècie per a mantenir individus en captivitat i alliberar-los al medi natural en el cas que sigui necessari en un futur.

Molts cops la reproducció en captivitat és una part clau del programa, però en aquest cas va ser també necessari restaurar i rehabilitar els hàbitats, fent consciència també a la societat de la importància de mantenir el seu entorn ben conservat. Aquest plantejament és va realitzar tenint en compte les dues principals causes de regressió: el deteriorament de l’hàbitat i l’aparició d’espècies invasores.

També les accions han anat lligades al seguiment i les accions d’eradicació i control d’espècies competidores, com és el cas del fúndul. Aquestes mesures eren necessàries ja que si s’haguessin alliberat exemplars sense haver eliminat part de la problemàtica externa, haguessin tingut molt poc èxit.

A més, cal tenir en compte un altre fet: quan es realitzen accions per millorar un ecosistema (ja siguin accions directes de restauració o mitjançant la protecció legal d’un espai natural), s’està millorant també l’estat de conservació d’altres espècies que hi viuen. És un cas habitual pel que fa als aiguamolls, ja que son zones que fàcilment poden deteriorar-se o ser modificades per l’home.

Per tant, és molt important que siguem conscients de la rellevància de respectar el medi natural i del perill que pot suposar l’aparició d’espècies exòtiques. El fartet ha estat una víctima d’aquestes accions, però és només un dels molts exemples d’aquelles espècies que han sofert una gran regressió degut a la degradació del seu hàbitat.

Actualment no s’alliberen fartets al medi, però es continua actuant per millorar el medi i conèixer l’estat de les poblacions naturals – imatge cedida pel Centre Ictiològic del Parc Natural del Delta de l’Ebre (Generalitat de Catalunya)

Informació addicional:

• La vida curta d’un peix petit
• El variable i amenaçat hábitat del fartet
• Som fartets
• La reproducció del fartet