Ser fartet no és ni fàcil ni difícil. No dic que tots els éssers puguin ser un peix com jo o com els altres exemplars de la meva espècie, perquè no és així: no li demanaràs a un arbre, com per exemple un pi, que es posi dins de l’aigua i visqui com nosaltres. No és tant fàcil. Però tampoc és com ser una espècie ultrarestringida que només pot viure sota unes condicions concretes molt limitades, com el cavilat, que tot i ser un peix, jo no podria ser com ell. Així que tampoc és tant difícil.

De fet, ningú es planteja que ser part de la seva espècie sigui difícil o fàcil, ho és i punt. Clar que pot haver-hi algú que digui que ser ell, com a ésser concret, és difícil, sinó impossible, però això és un altre tema i baixaríem al nivell d’individus concrets.

La veritat és que ser com nosaltres tampoc és tant difícil, no som precisament uns sibarites dels hàbitats. Amb això vull dir que no necessitem unes aigües fredes, netes, clares i ràpides com el cavilat, sinó que amb una massa d’aigua en tenim suficient. És cert, ens conformem amb poc. Bé, conformar-se no és la paraula adequada, perquè sembla que impliqui que siguem uns qualssevol que acceptem la morralla que deixen els demés. I no és això.

Té més relació amb la nostra capacitat de poder adaptar-nos a diferents condicions ambientals, una mica com els humans, que podeu viure en fred i calor, en humitat o en sequera, en altura o a nivell del mar. Nosaltres, òbviament, podem fer això a l’espai restringit de l’aigua en zones planes, tranquil·la, calmada. Vaja, que podem viure en diferents ambients sempre que l’aigua no es mogui excessivament. Potser amb això diríeu que ja no som adaptables.

Potser no, però si poguéssim viure a tot arreu podríem arribar a ser una plaga o una espècie invasora i són dues opcions que no ens interessen ara mateix. Encara que això segur que faria que no tinguéssim els problemes de conservació que estan amenaçant les nostres poblacions que tenim ara mateix, en gran part culpa vostra, humans, però això és un altre tema.

Però si realment voleu saber com som capaços d’adaptar-nos, flipareu quan us digui que som eurihalins, euriterms i suportem amplis rangs de pH. No esteu flipant? Això és perquè potser no sabeu què són aquestes paraulotes. Que siguem eurihalins significa que podem suportar amplis rangs de salinitat; que siguem euriterms que suportem àmplies variacions de temperatura.

Total, que podem viure en aigües força calentes, salades o dolces i àcides o bàsiques (de 6’5 a 7’5 – que és un rang ampli pels animals en general, encara que no ho sembli). I si a sobre volem acabar de fer un tirabuixó amb doble mortal escarpat, us diré que podem viure en aigües permanents o amb elevades fluctuacions. Així que tampoc ens fa falta molta aigua per viure. Al contrari de la dita popular, no ens ofeguem pas en un got d’aigua, hi vivim bé.

Val, potser he estat una mica fanfarró, però quan se’m pica i he de treure el meu orgull de fartet, no puc evitar-ho. Ja que la nostra condició és delicada, almenys reivindiquem la nostra situació. Afortunadament no tenim conflictes nacionalistes, d’aquells que als humans us agraden tant i que us fan estar tot el dia enfadats i emprenyats els uns amb els altres. Si us haguessin dit que l’evolució i la cultura us portarien a aquest punt, potser haguéssiu deixat sobreviure al neandertal en comptes de vosaltres. Heu de pensar que no tenim temps per aquestes coses nosaltres: amb uns ambients tant variables com els que vivim, ens hem de reproduir molt ràpid, ja que no estem mai segurs de quan milloraran les coses o quan empitjoraran.

Així que molts morim després de reproduir-nos, a l’any de vida o si sobrevivim, als dos o tres anys. Clar que això també depèn de les condicions que ens trobem. Però que estem adaptats a diferents rangs de salinitat, temperatura, pH i canvis en la fluctuació de l’aigua, implica que ens ho hem de jugar tot a una sola carta, o quasi.

És el que se’n diu un all-in en tota regla. I ja aviso que generalment el cost és la vida. Potser sigui més semblant a la ruleta russa que al pòquer. Ara, això permet renovar tota la població, o quasi, quan les situacions són les idònies.

No és un consol massa gran, però si una part de nosaltres sobreviu en un percentatge més petit en els nostres descendents, ja és quelcom. Al cap i a la fi, hi ha qui diu que els éssers vius només som màquines de transmissió de gens i, ara mateix, no sóc ningú per contradir aquesta gran veritat.

Almenys, aquest comportament és comú en tota l’espècie i com vivim en grups gregaris que ens movem entre les plantes aquàtiques i les algues que hi ha a les aigües on vivim de manera sedentària (òbviament canviem de lloc si veiem que s’està a punt de dessecar – que tolerem fluctuacions no significa que puguem viure fora de l’aigua), quan ens reproduïm, ho fem tots, i quan ens morim… bé, quan ens morim també ho fem tots, o quasi.

Ara que hi penso, sona una mica a secta religiosa, no creieu? Quina ironia de l’evolució: un animal que no ha desenvolupat ni tan sols capacitat de raonament, que sí hagi desenvolupat el concepte de secta religiosa. Siguem seriosos, tots sabem que no, que només es tracta d’un comportament seleccionat evolutivament i el fet de comparar-ho amb una secta es tracta sobretot de l’antropocentrisme que s’estén per tot el planeta.

Total, que com veieu, ser fartet ni és fàcil ni és difícil, simplement és ser un fartet. Mengem petits invertebrats, algun detrit i, de tant en tant, alguna alga; intentem que les anguiles i altres animals no ens mengin; vivim sempre al mateix lloc; tolerem condicions canviants; i morim quasi en massa. Per nosaltres és la nostra vida i no la canviaríem. Som fartets.

Informació addicional:

• La regressió del fartet i el seu projecte de recuperació
• La vida curta d’un peix petit
• El variable i amenaçat hábitat del fartet
• La reproducció del fartet