En aquest article, coneixerem com s’alimenta, quins hàbits té i quina és la problemàtica actual de la conservació del trencalòs. Per nosaltres sens dubte una espècie important, ja que forma part de logo de “Creatibio” i del missatge que hi ha darrere del nostre esforç.

Segurament sabreu que la majoria de voltors no s’alimenten de preses vives, i si ho fan, és sempre de preses amb un estat fràgil, com animals malalts o vulnerables. Però el trencalòs és encara més especial, representant l’última baula de la cadena alimentària, ja que s’aprofita dels ossos dels cadàvers que hi ha. El percentatge que representen aquests ossos en la seva alimentació pot arribar al 80-90% del total, sent la fracció que queda de les restes d’animals morts, com caprins (isards, cabres…) i mamífers més petits. El pH de l’estómac també es  impressionant: aquest arriba a una escala de 1 (molt àcid), fet que li permet facilitar la digestió dels ossos, tot i que en aquest sentit es desconeix com funciona exactament el procés que hi ha darrere.

A diferència d’altres espècies de voltors, que viuen en colònia i s’ajuden entre ells en la cerca de menjar, el trencalòs viu sol o en parella i pot buscar el menjar pel seu compte. Aquest comportament dels altres voltors formaria part d’una selecció natural pel grup, que s’asseguren que podran trobar menjar en altres situacions. D’altra banda, el trencalòs no ho desaprofita i reconeix que quan les altres espècies cauen en picat, hi ha menjar prop.

Habita principalment zones muntanyoses amb cingles, entre els 600 i els 2200 m. Solen fer el nius en petites coves i en forats de cingles inaccessibles. L’habitat del trencalòs coincideix amb el dels caprins, que efectivament és una de les seves principals preses. Com s’empassa els ossos sencers, és possible veure aquests ocells llençant-los en zones rocoses (anomenades trencadors) quan els ossos són massa grans. Aquesta acció, com podeu imaginar, és la que ha donat el nom a l’espècie.

El 2015 es va anunciar que podria incrementar-se lentament la població reproductora, una tendència que marca la tònica general de l’àmbit de la serralada pirinenca, la població de la qual és l’única que es pot considerar consolidada ara per ara de tota la Unió Europea. Tot i això, la producció de la població pirinenca ha baixat de 0.8 a 0.3 polls per parella, de forma que no és sostenible a la llarga.

Malauradament, tot i que el número de territoris i individus ha augmentat els últims anys, el de polls no ho ha fet de forma proporcional, per això la producció ha baixat i no hi ha el mateix èxit reproductor que s’esperaria amb l’augment poblacional. Això significa que no es pot considerar un èxit general (encara que depèn de cada població i és complicat valorar l’èxit d’un pla de recuperació).

Poden ser diversos els motius per aquest desfàs entre el número d’animals i la seva eficàcia reproductora, però un dels principals pot estar relacionat amb la presència dels canyets, estructures creades amb l’objectiu d’alimentar de forma artificial aquests animals. Això provoca que hi hagi una alta densitat d’individus en els bons territoris. D’aquesta manera, en augmentar la població, les noves parelles ocupen territoris de menys qualitat, cosa que baixa la productivitat ja que hi ha limitacions de menjar. A més, com hi ha una elevada interacció entre els territoris bons i dolents, la productivitat dels bons també baixa. Així, l’addició de nous canyets agreuja el problema. També afecta a la dispersió dels subadults, ja que no recolonitzen altres serres que sí farien d’altra forma. Per aquests motius, es considera una població semisalvatge. Això ha causat que no mostrin comportaments habituals que eren comuns en individus salvatges. Per exemple, els ocells no reproductors i més joves seguien el bestiar quan baixava per la muntanya, però en els Pirineus es queden als canyets esperant per rebre el menjar, fet que fa que s’hagin de continuar mantenint amb canyets.

Amb tot això, s’arriba a la conclusió que tot i algunes mesures han estat positives en moments puntuals, la producció de canyets ha acabat perjudicant d’una altra forma a la població pirinenca. Les mesures futures haurien de tenir en compte aquest aspecte per trobar la millor estratègia possible de cara al futur. Però no tots els aspectes son dolents, les accions comeses han assegurat que aquest magnífic voltor no s’extingeixi, i que es consolidi als Pirineus com una de les poblacions més estables de tota Europa, amb tots els beneficis que té per a l’ecosistema aquesta última baula de la cadena.

Informació relacionada:

• La trista història del segon fill
• Escalada i natura
• Fotografies
• Il·lustracions