Avui, veient com neix el meu primer fill, sento una mescla de felicitat i tristesa. El motiu de la felicitat és obvi: seré pare per primer cop. Però per als trencalossos també és un moment trist, perquè sabem que el possible segon fill que tinguem no sobreviurà.

M’explico: les femelles de trencalòs, com la meva parella, ponen generalment dos ous, però només un d’ells sobreviu per tenir la possibilitat de convertir-se en un adult. Aquest quasi sempre és el primer ou que es pon, un xic més gran que el segon, post uns 5-8 dies més tard. Òbviament, el primer poll neix i comença a menjar abans, de manera que sempre és més gran que el segon poll. I és en aquest punt on apareix la part trista: el primer poll ataca puntualment al segon, però sense arribar a matar-lo. El motiu de la mort del segon és la fam: intimidat pel seu germà gran, deixa de demanar menjar, fins que es mor. Així, el primer poll no és el causant directe de la mort del seu germà petit, però sí que hi està relacionat. D’aquest comportament, els científics que ens estudien en diuen caïnisme (per la història de Caín i Abel).

Imagino que ara estareu pensant que els trencalossos som uns animals horribles, però hi ha un motiu biològic al darrere: el segon poll actua com una assegurança per si el primer es mor aviat. D’aquesta manera ens assegurem que podem criar un fill. És difícil considerar aquest fet com a acceptable, però som animals i seguim la nostra biologia.

Per aquest motiu el naixement del meu primer fill també és un dia trist: ell o el seu germà moriran i només en podré criar un. Clar que l’any que ve tindré (o això espero) un altre fill, però cada vegada em trobaré en la mateixa situació. Llei de vida, que en diuen alguns.

Pensar en els meus fills em fa recordar quan jo era petit. Vaig ser el primer poll, de manera que jo tenia més possibilitats de sobreviure que el meu futur germà. Però no vaig tenir cap mena de necessitat d’intimidar-lo: abans que nasqués, va venir un home en un moment que els pares no hi eren i es va emportar l’ou. Aquell va ser l’últim dia que vaig conviure amb el meu germà nonat.

El temps va passar i em vaig anar fent gran: després de quatre mesos, i amb l’arribada del bon temps, vaig sortir del niu per primer cop i vaig aprendre a volar. La veritat és que imposa quan veus el terra tant lluny, però t’hi acabes acostumant. A la vegada, els pares em van ensenyar a trobar menjar i a fer-lo accessible si era massa gran per empassar-lo. Seguint els seus consells no hi havia manera de quedar-se amb gana. Després de dos o tres mesos més, ja a l’estiu, em vaig emancipar i vaig anar a conèixer món. És sabut que els joves de trencalòs som capaços de recórrer grans distàncies durant aquesta època, encara que últimament als Pirineus la majoria ja no marxen.

Els següents anys els vaig passar voltant fins que vaig tornar a casa. No vaig tornar al niu dels pares, així que vaig haver de buscar una zona on estar-m’hi. I al cap de poc vaig conèixer una femella molt maca. Diria que era (i és) la femella de trencalòs més bonica que he vist mai, però clar, no sóc objectiu, és la meva parella des de llavors i per mi és la més preciosa. Vam tenir sort i vam trobar un territori força bo on instal·lar el nostre niu, la nostra casa per tota la vida si no hi ha cap desgràcia.

El primer any que ens vam aparellar no vam tenir èxit, ja que encara érem força joves (els dos encara teníem part del plomatge juvenil, normal perquè teníem uns sis anys), però el segon any, l’actual, sí. Aquesta tardor hem pogut menjar força, sobretot ella, així que ha tingut reserves suficients per a poder pondre. A més, l’hivern dur que estem tenint ens assegura força menjar, per la gran quantitat d’animals que moriran pel fred, així que no hem de patir per la gana.

I després de dos mesos ansiosos per saber si seríem pares o no, ens estem mirant el preciós fill que tenim amb la mescla de felicitat i tristesa que us he comentat al principi.

La veritat és que en el fons de l’ànima desitjo que els dos sobrevisquin, encara que sé que no serà cert. Potser un d’ells és robat com el meu germà nonat i, d’alguna manera, aconsegueix sobreviure. De fet és quelcom que em dic, que el meu germà és viu, volant per algun lloc.

A més, així tinc una preocupació menys en la que pensar, que prou problemes tenim amb els humans que ens molesten o els cables elèctrics amb els que xoquem. I sense tenir en compte que, parlant amb altres trencalossos, no és que tinguem molts fills en general. En aquest sentit, em puc sentir afortunat i espero seguir sentint-m’hi si tinc fills cada any. És el sentiment al que m’aferro per mantenir l’esperança de recuperació de la nostra espècie.

Informació relacionada:

• El trencalòs: una alimentació particular
• Escalada i natura
• Fotografies
• Il·lustracions